En la pell de les dones que maten el seu maltractador

Un home va maltractar durant anys la seva dona i la seva filla. “Les va tractar com a animals fins que la dona va decidir matar-lo. Li va donar somnífers i mentre dormia li va tirar àcid i després el va tallar a cops de destral. Li vaig preguntar per què ho va fer. Li tenia tanta por que pensava que no es moriria. A ella la van condemnar. ¿Què és la legítima defensa? Aquest home les hauria acabat matant. No tinc respostes, només llanço preguntes”, planteja l’escriptora i guionista de cine italiana Antonella Lattanzi (Bari, 1979), citant un dels testimonis que va obtenir estudiant casos de violència masclista per escriure ‘Una història negra’ (Reservoir Books / La Campana), una novel·la en la qual pesa tant la trama com les veus narratives i el perfil dels personatges. Lattanzi està en contra de tota mena de violència, recalca, i recorda que “ la majoria de vegades les dones acaben sent assassinades per les seves parelles i molt poques vegades la dona es rebel·la i mata el maltractador”,que és el motiu pel qual al llibre es jutja la seva protagonista, la Carla, divorciada després de 20 anys de violències i amb tres fills. “En els meus treballs estudio realitats allunyades de la meva, poc tractades o tractades injustament. Vaig llegir actes de judicis i vaig parlar amb víctimes, amb maltractadors i amb dones que van matar els seus marits per mostrar què feia la llei davant d’aquests casos”.  

  

D’aquesta investigació en va concloure que “a les dones maltractades se les deixa soles”. “Totes havien denunciat mil vegades i no havien rebut ajuda. Fins que va ser massa tard. És qüestió de temps que les matin. La Carla busca salvar-se del seu marit de totes les formes possibles però la justícia, la policia... l’anul·len”. Lattanzi intenta, a través dels personatges “explicar a l’ésser humà, la seva ambigüitat, perquè no és només bo o dolent, té molts clarobscurs”. I desafia el lector a decidir què pensa de la Carla, que el circ mediàtic que explota pel seu cas “etiqueta com a ‘femme fatale' i mare coratge, com a víctima i botxí”, i que es pregunti: "Jo, en la seva situació, ¿què faria?’”. 

Entra també en la ment del monstre, a través del marit, Vito, i traça el retrat robot del maltractador. “És un home que se sent sol, insegur, que pensa que no mereix ser estimat. I arriba un moment en què deixa d’estimar la persona que estima i la considera un objecte de la seva propietat. I la dona cau en la seva trampa: just després de ser violent es torna fràgil i feble, demana perdó i cuida en extrem la dona que acaba de maltractar; i ella pensa que aquest és l’home autèntic, el bo. El violent té una capacitat diabòlica per mostrar-se diferent de com és perquè si sempre es mostrés violent cap dona s’enamoraria d’ell”.   

La novel·la també tracta de “la dependència”. “tots els personatges són interdependents. La mare del Vito, els fills amb la mare, els fills entre ells... Aquest tema és gairebé l’únic autobiogràfic que hi ha en els meus llibres. La por a la solitud. Quan un no sap estar sol accepta relacions sentimentals i humanes que no són bones perquè creu que no mereix que l’estimin tal com és”.  

Moment perillós a Itàlia

Notícies relacionades

Walter Mosley: "Trump va ser la nostra incapacitat de defensar el que Obama volia fer"

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

L’autora, que va escriure la novel·la dos anys abans de l’onadad’apoderament feminista dels últims mesos, opina que “l’abús de poder de l’home sobre la dona està encara molt present a Itàlia. Allà un grup de dones s’ha unit per denunciar-ho però no s’ha arribat fins al fons. Semblava que les coses canviarien però no ha sigut així. Hi ha una paret que ens impedeix canviar-les”. Lamenta, a més, que contra el maltractament masclista, més que la llei o els polítics, s’ha mogut “la gent de l’espectacle, la cultura i la literatura”. “A Itàlia hi ha una gran fractura entre la política i la societat. Sobretot ara, un moment molt perillós, amb la tornada del filofeixisme i del racisme, l’homofòbia i el rebuig de la immigració. Des de la cultura intentem lluitar contra això. Donàvem per fetes les grans conquestes d’aquests decennis, en les quals es reconeixia la llibertat de l’individu, però ara tot això està en perill i la cultura no pot mantenir-se callada.” 

Per això admira escriptors com “George Simenon, Giorgio Scerbanenco, Leonardo Sciascia, Don Winslow o James Ellroy, que han explicat la societat a través de la novel·la negra,” perquè “el compromís de la literatura és explicar una història que posi llum sobre l’ésser humà i la realitat”.