Rodrigo Sorogoyen: «Suposo que tenim els polítics que ens mereixem»

Es va donar a conèixer amb ‘Stockholm’ (2013), però va ser el seu tercer llargmetratge, ‘Que Dios nos perdone’ (2016), el que el va confirmar com a un dels grans valors del cine espanyol. Dos anys després de guanyar aquí el premi al Millor Guió gràcies a ell, torna a la competició donostiarra amb la seva pel·lícula més ambiciosa, ‘El reino’. En aquesta, ha agafat elements de tots els escàndols de corrupció política que han fuetejat Espanya en els últims anys i els ha combinat com si fos un thriller trepidant.

¿Com definiria el sentiment que va donar origen a ‘El reino’? ¿Incomprensió? ¿Embafament? ¿Indignació?

Suposo que va ser una barreja de totes aquestes coses. Però per damunt de tot, la pel·lícula és fruit de l’emprenyament que tant a la coguionista Isabel Peña com a mi ens produeix veure la impunitat amb què aquells que són al poder han estat robant-nos i comportant-se sistemàticament com a criminals, i després es justificaven dient coses com “és el mercat, amics”. I no només això; també és indignant pensar que la ciutadania ho ha estat tolerant durant tant de temps sense immutar-se. Nosaltres també som responsables.

Parla de la falta de reacció per part del ciutadà. En aquest sentit, resulta curiosa la poca atenció que el cine espanyol recent ha prestat a l’assumpte de la corrupció, malgrat que és molt present en el nostre dia a dia.

Que el cine hagi tardat tant a parlar del tema no és sinó un reflex de com d’endormiscada ha estat la societat durant molt de temps. Ens van fer mirar cap a un altre costat, i nosaltres ens vam deixar. De fet, quan vam començar a treballar en ‘El reino’, nosaltres mateixos ens autocensuràvem, perquè teníem por que no ens deixessin parlar de certes coses. Però estic convençut que si nosaltres no haguéssim fet aquesta pel·lícula, potser un parell de mesos després s’hauria anunciat algun altre projecte sobre la corrupció. És moment de reflexionar-hi.

Al llarg d’‘El reino’ en cap moment s’esmenta un partit polític concret, ni s’especifica a quin lloc de la geografia espanyola transcorre l’acció. ¿Per què?

La idea inicial va ser fer una pel·lícula més directament inspirada en el cas Gürtel, però no vaig tardar a adonar-me que centrar-se exclusivament en un partit polític resultaria gairebé propagandístic, especialment considerant el lluny que em situo políticament del PP. A més, en aquest país la corrupció està estesa entre totes les ideologies i en tots els àmbits. En realitat, ‘El reino’ no parla tant de la política com de la condició humana.

La pel·lícula suggereix que, quan té l’oportunitat, qualsevol ciutadà corrent es queda amb el que no és seu. ¿Diria que els espanyols som especialment corruptibles?

No ho crec. Independentment de quina sigui la seva nacionalitat, tot el que l’ésser humà necessita per corrompre’s és trobar una excusa amb què justificar-se davant de si mateix. Però sí que hi ha actituds que són molt nostres. Per exemple, aquesta idea que, si el nostre veí roba, nosaltres també tenim el dret de fer-ho. I també és molt espanyola l’alta tolerància als corruptes que tenim. En altres països també hi ha polítics que roben, però se’ls persegueix i castiga amb més duresa. Suposo que tenim els polítics que ens mereixem.

El protagonista de la pel·lícula, Manuel López Vidal, sens dubte és dolent. No obstant, a mesura que avança el metratge l’espectador arriba a empatitzar-hi. ¿Això com s’aconsegueix?

Bona part del mèrit cal donar-lo a Antonio de la Torre, que té aquesta capacitat natural per connectar amb el públic. Des del principi vaig tenir clar que calia fixar-se en la trajectòria d’un personatge concret i explicar la seva història utilitzant les eines del cine d’intriga. En aquest sentit, ‘El reino’ connecta amb la meva anterior pel·lícula, ‘Que Dios nos perdone’, que no ocultava les seves connexions amb ‘Seven’ però que anava més enllà. Tant llavors com ara, el gènere ha sigut un vehicle a bord del qual reflexionar sobre assumptes transcendents.

Des del pla inicial de la pel·lícula, López Vidal passa la major part de la pel·lícula anant d’un costat cap a un altre, en permanent moviment. ¿Per què?

Crec que això li imprimeix a la història un ritme frenètic; és una pel·lícula llarga i és important que l’espectador hi estigui enganxat. També per això la banda sonora té música tecno, que accentua la sensació que el personatge podria ser agafat en el moment menys pensat. El moviment permanent, a més, d’alguna manera està relacionat amb la falta de reflexió del personatge. És algú que no és conscient de la immoralitat del seu comportament. No s’ha parat a pensar-hi.

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

A nivell formal, ‘El reino’ s’allunya per complet del ‘look’ habitual de les intrigues polítiques, basat en la fredor i l’elegància. ¿Va ser una decisió deliberada?

Sí, perquè pel·lícules d’aquest gènere ja n’hi ha moltes i molt bones, i volíem donar a la nostra una personalitat pròpia. A més, provar d’imitar aquesta estètica sofisticada sense disposar dels mitjans necessaris hauria sigut catastròfic. En última instància, a més, crec que ha quedat prou demostrat que els individus que ens han estat robant no tenen res d’elegants. Al contrari, són bastant ‘cutres’.