Anar al contingut

CRÒNICA DE CONCERT

Amb Mahler i Dudamel al cel

El director veneçolà torna a enamorar interpretant el compositor bohemi en la seva tornada al Palau

Pablo Meléndez-Haddad

Amb Mahler i Dudamel al cel

Pau Cortina

El segon programa dirigit per Gustavo Dudamel en la inauguració de la temporada de Palau 100 va comptar amb la presència de l’alcaldessa de la ciutat, Ada Colau, qui es va unir als crits de joia que van saludar l’entrega de la Mahler Chamber Orchestra. I si dimarts, el director veneçolà va impressionar per la seva introspecció de la Cinquena Simfonia de Schubert i pel dramatisme amb què va accentuar la Quarta de Brahms, dimecres van abundar l’espurna i l’efectisme en la Tercera de Schubert i la Quarta de Mahler.

Dudamel va convertir la poc programada obra de Schubert en un exercici d’estil; la simfonia mira Mozart i Haydn i no té cap interès en una època en què ja s’havia imposat Beethoven, però li va brindar els accents precisos per reivindicar-la. Després d’exhibir bona comunicació interna, el pastoril segon moviment va donar pas a un dansístic Dudamel –al veneçolà se li anaven les cames–, per rematar-ho tot a una velocitat de vertigen en un magistral Al·legro en què va encaixar brillantment l’estructura arquitectònica de la peça.

La Quarta Simfonia de Gustav Mahler va confirmar que la Mahler Chamber de cambra només té el nom. Amb més de 80 faristols, el conjunt va treure brillantor a aquesta obra gairebé programàtica en què la infantesa es transforma en protagonista. Pel mateix van sobrar aquestes cotes ensordidores, tot i que l’espectacle és una cosa inherent a les maneres de Dudamel. En el moviment pausat –Tranquil·lament, sense presses– va brillar el concertino amb frases ben acolorides. Tot es va carregar d’emoció amb l’Adagietto, encara quan li sobraven decibels al corn anglès. A partir de llavors, Dudamel va obrir la capsa de Pandora i va esclatar un Mahler extravertit. L’immens Lied “Das himmlische Leben” (“La vida celestial”) del cicle Des Knaben Wunderhorn que posa punt final a l’obra va estar a càrrec de la soprano sud-africana Golda Schultz, de veu prou angelical.