Dudamel embruixa el Palau de la Música

La temporada gran del Palau de la Música Catalana, Palau 100, es va inaugurar dimarts amb el primer dels dos concerts encarregats al carismàtic director veneçolà Gustavo Dudamel, titular de la Filharmònica de Los Angeles i de la Simón Bolívar de Veneçuela, tot i que en aquesta ocasió la visita al Palau l’ha efectuat de la mà d’un dels conjunts més admirats de l’actualitat, la Mahler Chamber Orchestra, per a alguns, fins i tot, una de les millors orquestres del món en el seu gènere. Aquest començament de curs va omplir l’auditori modernista fins a la bandera comptant amb poca presència institucional, tot i que ni la secretària general de Cultura, Dolors Portús, ni Joan Subirats, comissionat de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona, ni tampoc Jordi Martí, gerent de l’ajuntament, no van voler perdre’s Dudamel i els seus.

Una vegada més, Gustavo Dudamel no va defraudar. El Palau ha tornat a estrènyer llaços amb el músic confiant-li dos programes en dies consecutius –amb ell també va revisar la integral de les simfonies de Beethoven el març del 2017 en cinc maratonianes vetllades–, amb què va aconseguir, dimarts passat, un so sumptuós de la Mahler Chamber, amb caires alegres però sense descuidar l’esperit neoclàssic característic de la 'Cinquena simfonia' de Schubert, que va obrir el programa, concebuda quan el compositor tenia 19 anyets. L’extraordinària fusta es va lluir des del primer moviment, remarcant aquella mirada gastada a l’estil galant que rememora el segon moviment. El 'Menuetto', contrastadíssim i amb aires de scherzo, va imposar somriures en el públic i, més que de pulcritud i de neteja, que també, Dudamel va impregnar l’última part d’una energia lluminosa i vibrant.

Versió antològica malgrat els mòbils

Notícies relacionades

Amaia Montero torna a La Oreja de Van Gogh 18 anys després

Maite Casademunt: "Estimo la passió per destacar, per no passar desapercebuda"

Però l’accent més dramàtic –per teatral– va arribar de la mà de la 'Quarta' de Brahms, amb el conjunt ampliat fins als 60 efectius. De memòria i amb gest clar, el director va imposar una versió antològica malgrat haver sigut interromput en dues ocasions per telèfons mòbils. Abans del segon moviment, Dudamel va esperar més del que és habitual fins que s’apaivaguessin les tos, però quan la trompa, tota solemne, exposava el tema, el primer mòbil el va obligar a parar l’orquestra en sec per recomençar després d’alguna mirada d’odi. Una pena i una vergonya, sobretot perquè l’escena es va repetir a l’acabar l’'Andante’, però, ja se sap, quan el Palau s’omple d’un públic que més que res vol fer-se veure, escenes lamentables com aquestes solen repetir-se. Però Dudamel no es va intimidar, sinó al contrari, traient punta al comiat del gènere simfònic de Brahms amb un metall impressionant que va brillar tant en l’'Andante’ com en l’'Al·legro' final, moment que va assolir els passatges que van moure més emocions sense perdre de vista una de les marques de fàbrica del veneçolà: ell sap crear espectacle. Ple de llums i ombres, va imposar feliços contrastos d’agògica i de volum modelant al seu gust aquesta obra fonamental amb aquell final tan romàntic però que mira al barroc cara a cara.

Malgrat la seva habitual generositat, en aquesta ocasió Dudamel va evitar regalar propines, potser per evitar que el públic marxés a casa amb un sabor diferent del que deixa al cos l’obra mestra de Brahms.