Anar al contingut

ENTREVISTA

Sergi Pàmies: «A Twitter funciona millor l'odi que l'elogi i és el vehicle ideal per als totalitaris»

L'autor català torna amb 'L'art de portar gavardina', 13 relats breus, amb menys ficció i més memòria, realitat i autoretrat que als seus anteriors llibres de contes

Anna Abella

Sergi Pàmies: «A Twitter funciona millor l'odi que l'elogi i és el vehicle ideal per als totalitaris»

JORDI COTRINA

Sergi Pàmies (París, 1960) torna amb una de les sensacions de la ‘rentrée’ literària, ‘L’art de portar gavardina’ (Quaderns Crema), tretze contes marca de la casa, breus, concentrats, amb moltes capes per redescobrir, on es fan corpòries les absències –dels fills ja grans, de l’exdona i dels pares morts , l’escriptora Teresa Pàmies i l’històric líder del PSUC Gregorio López Raimundo– i en els que la memòria, la realitat i l’autoretrat guanyen terreny a la ficció respecte a anteriors llibres de relats com ‘Si menges una llimona sense fer ganyotes’ (2006), ‘La bicicleta estàtica’ (2010) i ‘Cançons d’amor i pluja’ (2013). 

Com bé recorda, també Hitler, Stalin i els torturadors de Xile i l’Argentina portaven gavardina. Però vostè prefereix les que lluien el seu pare, la seva mare i els homes que a vostè li agradaven, el seu amic Jorge Semprún, Bogart, Camus, Delon... 
És la peça de vestir que millor retrata el segle XX, per la transversalitat, la importància i l’èxit que va tenir i perquè encara que jo de nen pensava que els que la portaven eren els bons, després vaig veure que la portaven també els dolents. El motor narratiu del conte funciona a través de la gavardina, és una solució literària, un element poc polític i molt literari. Tot es redueix a l’art de portar gavardina. 

Se’n va comprar una a Berlín. El seu pare, diu, la lluia amb estil d’escola britànica, però sembla preferir la parisenca i bohèmia.
Distingeixo entre la de l’inspector Colombo, desmanegada i desgavellada, i la del duc d’Edimburg, impecable, com la del meu pare. Jo soc un gabardinista frustrat, ho vaig intentar en la bohèmia, noctàmbula, però la meva anatomia no digeria bé l’elegància de la gavardina. Era un oxímoron ambulant, per això dic que soc més de caçadores i ponxos. Cal saber perdre. En aquests contes l’esperit és aquest, tant en qüestions sentimentals com portant gavardina, un art reservat per als qui saben portar-la.

“Exorcitzo els dimonis i la transcendència de la mort amb l’humor”

Sergi Pàmies

Escriptor.

Per això torna a parlar de la seva separació, de l’avorriment com a “primer factor d’enverinament de les relacions”. 
És de les coses de les que més he parlat en els últims anys. He retratat l’evolució, des de l’entusiasme inicial al dubte, la rutina, la decadència, i ara, el final. I per no caure en l’autocompassió i el victimisme, que em semblen horrorosos, trobo una bona alternativa en l’humor, proposant que la gent se separi quan encara està bé. I després converteixo la separació en un acte d’amor final: ‘Escolta, ja està, no ha durat el que crèiem però no està malament el que ha durat’. 

Explica que quan amb la transició el seu pare va sortir de la clandestinitat, juntament amb el Partit Comunista, el va desmitificar. 
Sí, de petit era important crear el mite per justificar l’absència: el pare no hi és perquè és Superman, està fent el bé. Aquí retrato la crisi del 90% d’adolescents de voler ‘matar’ el pare. El 1976 jo tenia 16 anys i uns mesos després que tornés a casa va començar la desmitificació. Amb el temps vaig recuperar una relació normal amb ell que no va existir durant 20 anys i que va coincidir amb els seus últims anys, des dels seus 65.

Sembla insinuar que els seus pares preferien la clandestinitat a la democràcia. 
És la famosa frase de Manolo Vázquez Montalbán ‘Contra Franco vivíem millor’. En la clandestinitat hi havia molta aventura, misteri, adrenalina, secretisme; l’altre era més vulgar: arribes tard a sopar, no has vingut a dinar... Ho plantejo com un perill: si esbronquem gaire el pare, a veure si encara enyorarà la clandestinitat.

“Quan escric d’una manera més íntima aboco les notes més tristes i turbulentes”

¿Com van sentir els seus pares la transició?
Per a ells va ser fabulós. Una primera etapa d’alguna cosa. Un acte de justícia i normalització brutal per a molta gent, per al PSUC, que es va poder presentar a les eleccions i veure quanta gent els seguia, que era molta, però no era la majoria. Entrar en un procés democràtic va ser un bany de realisme: després de 40 anys creient que representes tothom veus que representes un 28% de la població. 

En un conte té la sacrílega fantasia de ser fill de Jorge Semprún. ¿Què diria un psicòleg? 
El plantejament és una heretgia brutal. Sé que soc morbós, pervers i dissonant, però és molt literari. Utilitzo l’heretgia com a combustible per a un acte de reparació i pas de l’anormalitat mitificada amb la interferència de la política a la relació normal d’un pare amb un fill. Com diu Javier Cercas, ‘no som fills de la història que ens hauria agradat sinó de la història que tenim’. D’allà es pot deduir que m’hauria agradat més ser fill de Semprún. Segurament m’ho hauria passat millor, però soc fill del meu pare. Tot i que és una hipòtesi versemblant perquè entre la mare, el pare i Semprún sempre va existir una tensió política no resolta. 

L’amistat del seu pare amb Semprún es va trencar en el congrés del PCE de Praga de 1964, quan aquest va ser expulsat per no sotmetre’s a la disciplina del partit. 
Es va acabar per sempre. Però no entre Semprún i la mare, que no va bregar amb la disciplina, per a ells la seva fraternitat estava per damunt de tot. Aquesta cultura de ser per sobre de les diferències és un llegat que assumeixo. La figura pública dels pares transcendeix l’àmbit familiar i els meus germans i jo hem de gestionar el seu llegat. Això també apareix al llibre.  

“Tinc idees negres i la literatura em permet vehicular-les”

En els seus relats s’entossudeix a morir. ¿Una manera de desdramatitzar la mort?
Es una tradició, a tots els llibres em mato, em moro, m’atropellen... Vinc matant-me des del 1986, amb el primer llibre. Ho feia secretament, però com ha transcendit ja no podré fer-ho. Tinc idees negres i la literatura em permet vehicular-les. Per desdramatitzar dic que m’estic entrenant. La mort m’ha preocupat sempre. En un poeta seria una cosa natural. Ja a ‘Si menges una llimona...’ començo un conte dient ‘Vaig haver de morir-me per saber si m’estimaven’.

I, a punt de morir, ¿també tindria pensaments banals?
Sí, com el del conte, m’imagino patint per on he deixat les claus, per on tinc el cotxe. Per treure importància a la trascendència de la mort i exorcitzar els dimonis a través de l’humor, la ironia. 

“Jo no em barallaré amb ningú pel tema de la independència”

Parla dels últims anys de la seva mare. 
No és un llibre sobre la mort sinó més sobre l’absència. Explico que ella va escriure a la residència apunts dispersos sobre la vellesa i que intentem publicar un llibre amb ells, com ella volia, però al final no ho vam fer perquè era molt desigual i no li feia justícia, tot i que no descarto que el replantegem. Ella va exposar tota la seva vida als seus llibres però faltava una peça, el seu final. I vaig pensar que seria bonic explicar els dos anys finals i com vivia el fet d’escriure. 

Per superar mals moments, Teresa Pàmies li deia: “tot el que vius és susceptible de convertir-se en literatura”. Sembla que va seguir el consell de la seva mare. 
És la millor definició del camí literari que els dos hem fet. Aquesta raó terapèutica, catàrquica, de digerir mals moments... els escriptors, pintors, músics... tenim el privilegi de vehicular cap a la creació els nostres entusiasmes, obsessions o tristesa. 

¿Per això en els seus relats hi ha cada vegada menys ficció i més crònica personal? 
Els materials que utilitzo per escriure són els mateixos des del primer dia: la imaginació, la realitat i la memòria. El que ha canviat és la proporció. Aquí és on hi ha menys imaginació, prevalen la realitat i la memòria. I als últims tres llibres ha anat a més. Crec que perquè en els últims 15 anys, gràcies al periodisme, he escrit del que m’ha donat la gana, de coses efervescents, divertides, grotesques, disteses. Així que quan necessito escriure d’una manera més íntima em queden les notes més tristes i turbulentes, les que no pots escriure en una crònica de diari. Com més íntim és un escrit menys hi pesa la fantasia. 

¿No sent pudor al parlar de la seva família i de vivències personals?  
Sí, sempre hi ha fronteres i ho vaig escriure pensant a no creuar línies d’intimitat. Abans de publicar els vaig passar l’original a la meva exdona i als meus fills. No volia que provoqués incomoditats. Soc un cavaller. I perquè vaig ser fill d’un escriptor que et feia sortir als seus llibres sense consultar-te. 

“Plantejar que m’hauria agradat ser fill de Jorge Semprún és una heretgia brutal”

Va protegir els seus fills de la història familiar, però ¿no és una forma que la recuperin explicant-la als seus llibres? 
Cert, vaig fer un tallafoc amb ells. I ara el meu mètode ha funcionat perquè s’està produint un interès espontani per la seva part. Un em diu que li ensenyi les caixes de fotos de l’àvia. Una altra que li digui quin era el seu millor llibre sobre l’exili. 

Al primer conte cita dues qüestions omnipresents: Twitter i la independència. No el veig a la xarxa.
Es una pinzellada per situar l’època, entre el 2013 i el 2018 no hem parlat de cap altra cosa. Només utilitzo un compte per consultar Twitter com si fos una biblioteca. Algú va obrir un compte, i una altra a Facebook, amb el meu nom però no soc jo. Té coses bones, per buscar referències i ‘links’ útils, i altres de dolentes: em preocupa com ha interferit malèvolament en la construcció de criteris individuals i col·lectius. Molta gent no decideix què opina de les coses fins que sap què en diu Twitter i això és antinatural. I a més, és el vehicle ideal per als totalitaris. A Twitter funciona millor l’odi que l’elogi i és la vàlvula de les pitjors pulsions, les més immediates, dites sense comptar fins a 10. Fa uns dies em van dir que havien dit el nom de la meva nòvia i ¡no tinc nòvia! No hi ha veracitat i hi ha un alguna cosa pulsió delatora, de delació.

¿I la independencia?
Expresso les meves opinions de no independentista però extremadament respectuós amb els quals sí que ho són, i amb una gran convicció pessimista que això no té solució, i amb tristesa i angoixa. M’interessa molt, ho segueixo molt, ho visc amb inquietud. Això ja no és un suflé. No vull una ruptura amb Espanya de cap manera. No crec que siguem en un nivell de ruptura de convivència sinó que hi ha algú, des dels dos bàndols, que vol que ho estiguem. Per això hem de preservar els vincles de l’amistat i del respecte per damunt de tot. He vist fins a quin punt la política pot dividir a gent que són gairebé germans, a comunistes que havien sigut junts a la presó i en l’exili barallar-se perquè un era marxista leninista i un altre leninista marxista, i retrobar-se en un enterrament i preguntar-se per què s’havien barallat. Jo no em barallaré amb ningú pel tema de la independència.