Sergi Pàmies torna amb els seus relats més autobiogràfics

Sergi Pàmies (París, 1960) va conèixer la que avui és la seva dona perquè ella el va avisar que portava els cordons de les sabates descordats. Des d'aleshores afirma que porta mocassins. Els seus pares el van engendrar després de veure la pel·lícula de FelliniLes nits de Cabiria. Va ser un nen de l'exili republicà, que porta el cognom de la seva mare, l'escriptora Teresa Pàmies, perquè el seu pare, el líder del PSUC Gregorio López Raimundo, vivia en la clandestinitat. Fa tres anys, el seu pare va morir i per a ell va ser molt important escollir la corbata amb què el van enterrar. Totes aquestes històries

autobiogràfiques i altres que no ho són formen part deLa bicicleta estàtica(Quaderns Crema), el nou, i breu, llibre de relats de l'escriptor català, que arribarà demà a les llibreries.

PEDALEJAR SENSE AVANÇAR / Quatre anys després del celebratSi menges una llimona sense fer ganyotes(premis Ciutat de Barcelona i Lletra d'Or), Pàmies torna amb un títol que té a veure amb la seva generació. «La bicicleta estàtica apareix quan un té entre 40 i 50 anys perquè el metge et diu que facis exercici, però acaba en un racó recordant-te tot el que no has fet, -explicava ahir en una entrevista amb aquest diari-. És un objecte absurd perquè pedaleges però no et mous. És com una ironia sobre el sentit de la vida, el pedalejar sense avançar».

Són 19 contes curts on Pàmies s'ha esforçat «per eliminar tota amargura» tot i que contenen «idees tristes». ¿Per què ara l'autobiografia? «Sempre he estat molt reticent, prudent i pudorós a donar informació sobre mi. Però penses, ¿per què inventar-me un home si parlo de mi? No són memòries però he usat informació pròpia convertint-la en ficció per reflexionar sobre l'amor, la mort...».

L'amor, la parella, un tema que abans l'obsessionava i ara, diu, dissecciona: «Em limito a descriure situacions relacionades amb el desamor, l'amor espatllat i el defectuós. Si hi hagués una manifestació contra l'amor i les seves expectatives, hi aniria. Hi donem molta importància, genera grans expectatives i el resultat és decebedor. És un gran espectacle, però després dius: 'Torneu-me els diners'. La gent el relaciona amb ser feliç i això és una estafa, màrqueting existencial. Aquesta pressió fa infelices moltes parelles».

Notícies relacionades

El triomf del ‘total black’

Sense veu ni paraules

La reflexió no acaba aquí: «Als 50 t'adones que el 90% de la teva vida consisteix a cuidar els pares, els fills, la parella; a atendre la intendència que diu que s'han de pagar les factures. He de procurar que tot això em faci feliç. Reivindico aquesta intendència com el sentit de la vida».

¿I la nostàlgia i l'esperança extirpades a un pacient en un dels contes? «Juntes són nocives. La mevacançó protestaseria contra la nostàlgia prefabricada del 'Chanquete ha mort' o el creure en coses impossibles». El llibre cap a la butxaca però les idees «intenses, com explosions» traspuen: el suïcidi davant el pànic a les responsabilitats, el paper dels xats o la incapacitat de llegir, entendre i mitificarEl petit príncep.