Alfonso Cuarón i Netflix conquisten Venècia amb 'Roma'

Explicar el Lleó d’Or obtingut aquesta nit per Roma és fer la crònica d’una victòria anunciada, o gairebé. Crònica semiautobiogràfica d’un any en la vida d’una família de classe mitjana de Ciutat de Mèxic a començaments dels 70, la nova pel·lícula del mexicà Alfonso Cuarón ha anat col·leccionant crítiques superlativesAlfonso Cuarón i aplaudiments unànimes des que es va presentar aquí durant els primers dies del certamen; que l’entusiasme unànime no tingués un reflex en les opinions dels jutges era impensable. De fet, l’únic que posava en perill la seva condició de gran favorita a alçar-se amb l’or eren les possibles objeccions morals que el president del jurat,Guillermo del Toro, pogués tenir a donar el triomf a qui no només és el seu compatriota, sinó també bon amic.

En tot cas, ningú en el seu seny s’atrevirà a parlar de favoritismes; aquesta pel·lícula mereix no només aquest guardó, sinó tots els que de ben segur rebrà a partir d’ara. Recorrent menys a estructures dramàtiques habituals que a l’observació episòdica i a l’ús de l’atmosfera,Cuarónhi traça una completíssima descripció d’un temps i un lloc, i en el procés ens parla de la família i la lluita de classes i el naixement i la mort i els homes i les dones i la ciutat i el camp i el cine i la literatura i la tecnologia i la política i els somnis i tot en aquesta vida. I ho fa amb tanta delicadesa i tanta modèstia que fins i tot es fa estrany anomenar-la una gran pel·lícula, tot i que no hi ha cap altra manera adequada de fer-li justícia.

Roma, recordem, ha sigut produïda per NetflixRoma Netflix. I resulta inevitable suposar que els seus responsables es prendran aquestLleó d’Orcom una manera de reivindicar-se i, per què no, també de venjar-se; de dir-los tant a tots aquells que consideren la plataforma destreamingcom el gran enemic del cine com en concret als responsables delfestival de Cannes–que van rebutjar la presència de la pel·lícula de Cuarón al seu concurs perquè Netflix no segueix els canals d’exhibició tradicionals– que s’equivoquen. Hi contribuirà també el premi al millor guió concedit als germans Coen pel seu relat antològic La balada de Buster Scruggs, també produïda per l’empresa de distribució online.

Cap pega se li pot posar tampoc al Gran Premi del Jurat concedit aLa favorita, també aclamada aquests dies per la crítica internacional. Gràcies a aquesta comèdia negríssima, que viatja a la cort de la reina Anna de Gran Bretanya per traçar un triangle amorós entre la inestable monarca i dues de les seves conselleres, Yorgos Lanthimos no només es consagra com un dels grans autors del cine europeuYorgos Lanthimos, sinó que també calla als qui atribuïen al grec que sempre fes la mateixa pel·lícula. Aquest sisè treball és la seva obra més completa i complexa. La millor.

Premi al millor director per a Jacques Audiard

Notícies relacionades

Netflix, ¿la salvadora del cine o la dolenta?

Cannes vs. Netflix: un xoc titans entre el vell i el nou

De fet, el palmarès en el seu conjunt és ple de decisions encertades; com el Lleó de Plata per a Jacques Audiard com a millor directorJacques Audiard, per exemple. A The Sisters Brothers, ‘western’ situat a l’Amèrica de la febre de l’or, el francès torna a fer el que fa sempre i igual de bé que sempre: oferir retrats increïblement matisats d’homes marcats per la violència, i preguntar-se si la pau és possible en un món ple d’avarícia i brutalitat. Pel que respecta al Premi Especial del Jurat concedit a The nightingale, la segona pel·lícula de Jennifer KentThe nightingaleJennifer Kent, seria discutible de no ser perquè, malgrat que potser no és un premi necessàriament just, sens dubte sí és una manera de fer justícia: amb ell es corregeix l’error colossal comès pel certamen a l’incloure una sola pel·lícula dirigida per una dona entre les 21 competidores.

Que la Copa Volpi al millor actor aniria a pararWillem Dafoeera una cosa que directament es donava per descomptada. El seu treball al paper de Van Gogh en At eternity’s gate Van Gogh At eternity’s gate no és la millor interpretació masculina vista aquest any al certamen –aquest honor li correspon al magnífic paper que John C. Reily ofereix a The Sisters Brothers–, però sí la més efectiva: Dafoe no només és el millor d’una pel·lícula, que d’altra banda ofereix un enfocament incongruent del pintor holandès –és el boig més lúcid de la història del cine–, sinó que també té una semblança física sorprenent amb el pintor holandès. Finalment, també al respecte de la destinatària de la Copa Volpi a la millor actriu hi havia pocs dubtes malgrat que aquesta ha sigut una Mostra plena de personatges femenins suculents: el que demostra la britànicaOlivia Colmana la pell de la reina Ana aLa favorita–en poques paraules, una capacitat única per resultar hilarant i fer-nos pols en el transcurs d’una mateixa escena– és senzillament prodigiós.