'La monja': Un 'spin-off' poc heretge

L’univers ‘Expediente Warren continua expandint-se, prenent en aquesta ocasió com a punt de partida una de les imatges més esgarrifoses de la segona part, la d’una monja diabòlica sorgida dels pitjors malsons d’Ed Warren que des d’una tela pintada per ell mateix, semblava prendre vida a través de la seva mirada maligna.

‘La monja’ s’encarrega d’explicar els orígens d’aquesta criatura, com ja va ocórrer anteriorment amb l’icònic personatge d’Annabelle, i ho fa desplegant un ric imaginari visual que ens introdueix en un espai a mig camí entre la religiositat i la profanitat, entre la devoció i el mal en estat pur. I ho fa a través d’un formidable treball d’ambientació: en un convent inhòspit als Carpats de Transsilvània atapeït de criptes, mausoleus, creus invertides, cristos decapitats i en el qual batega l’ambient al·lucinogen i de malson. El director, potser conscient de l’escassa elaboració del guió i de la construcció de personatges, aposta per la creació d’atmosferes i per un esperit de sèrie B que l’hagués emparentat amb la Nunsplotation si no fos perquè en el fons resulta un producte massa ‘mainstream’. 

Notícies relacionades

Drons a la Colònia Güell

On neix l’univers de Gaudí

El pitjor de ‘La monja’ és que torna a caure en la temptació de l’ensurt fàcil a través dels efectes de so i d’un guió fet amb escaire i cartabó referent als altiplans de calma i els sobresalts mil·limètricament orquestrats.

A ‘La monja’ li hauria vingut bé ser una mica més blasfema i subversiva, més pecaminosa i tèrbola. Però en temps acomodaticis es perden les millors oportunitats de ser una mica més heretges.