HOMENATGE A UN GRAN I MALAGUANYAT ESCRIPTOR

El secret de 'El secreto de las fiestas'

L'editorial Anagrama reedita la novel·la que Francisco Casavella va escriure el 1997 com a novel·la juvenil i que va reescriure el 2006 per a un lector més adult

zentauroepp5510801 barcelona 30 11 2006  el escritor francisco casavella en su 180813163117

zentauroepp5510801 barcelona 30 11 2006 el escritor francisco casavella en su 180813163117 / JULIO CARBO

6
Es llegeix en minuts
Miqui Otero
Miqui Otero

Escriptor

ver +

Us explicaré el secret de 'El secreto de las fiestas’, però no ho puc fer encara, perquè llavors hauria de tancar aquest document aquí i ara i, just després, tancar-me jo.

A més, els secrets no es regalen, sinó que es confien, i només ens coneixem des de fa un parell de línies.

Començaré per parlar-te dels homes-tatxan, que neixen a les pàgines d’aquesta novel·la per contagiar-ne altres als carrers i la vida. Els homes-tatxan es reconeixen entre ells i es distingeixen perquè t’expliquen una cosa molt rara, però que tu, en el fons, tenies moltes ganes que t’expliquessin. I, normalment, aquesta cosa rara forma part d’una història.

Daniel Basanta també és estrany. Estrany per excepcional, per únic en la seva espècie, i tot i així tan semblant a tu. És un tipus estrany de concurs: “La meva raresa és de marcià en missió especial a la Terra, que dissimula tot el dia, tothom el continua mirant i el marcià no sap per què, i resulta que el miren perquè és verd”. ¿Alguna vegada t’has sentit així? No verd, sinó estrany. Com quan estàs trist i somrius per maquillar la teva tristesa (dissimules tan malament) i llavors a la gent li fas riure o pena i no saps què és pitjor, si la crueltat o la condescendència.

Exiliat en un llogarret gallec per un pare mig ‘hippy’ i músic, aquest nen estrany accedeix al món a través de les històries que li explica el seu avi. Com va trotar pel planeta com un dau en un tapet i va sobreviure a l’Havana entonant cançons dedicades a vaques (‘Vaca vil’, 'Petons de vaca’, ‘Una vaca al cafetar’). Com, durant el viatge, va descobrir el sentit de la conga (un ball que no apunta direcció, però que té sentit perquè no en té, com la vida) i va conèixer molts homes-tatxan, que, per si no ha quedat clar, són aquestes persones que mai diuen “com m’avorreixo” ni “cal portar les regnes”. El seu avi és un home-tatxan de campionat, però també moren els que saben fer de tres paraules un acudit i una cançó, tot i que no ho fan sense abans il·luminar a qui estimen: “Em van condecorar reis, presidents, dictadors, però jo tirava les medalles al mar. Em van complimentar en banquets, però mai vaig dir unes paraules d’agraïment i menjava amb les mans”.

Així, mitjançant la història coneix un la Història, el fulletó dels seriosos. Així, mitjançant aquesta frase en coneix un no només l’avi sinó Daniel, el protagonista. Així, es fa una idea de com pensava el seu autor, Francisco Casavella, i de com es va educar l’autor d’aquest homenatge. Així, escapant-se muntanya a través per jugar a màquines del milió, conversant amb vaques idiotes, llegint l’únic llibre de la casa (un sobre milionaris nord-americans), s’esllangueix Daniel al llogarret, fins que, després d’alguns gestos i gestes, el seu pare decideix enviar-lo a Barcelona, no sense abans beneir-lo amb un parell d’advertències: “Un no s’ha de refiar de ningú, perquè hi ha gent molt estranya que et pot fer molt mal. Atracadors, drogoaddictes i gent de la política”.

Estrany, estranyíssim

Iniciat en la nostàlgia heretada i en la brillantor de l’aventura (i tots sabem que l’aventura es viu quan s’escolta o es prepara), Daniel protagonitza una novel·la de formació (que no de deformació, com tantes d’altres) per la que rebotarà com una boleta de pinball, vorejant l’enrenou de faldilles de dones-tatxan i encegat com un poltre en un encreuament de carretera per fars veloços i neons que conviden a una altra. Daniel, que comparen amb Holden Caulfield, però que potser s’assembla més a un Shanti Andia de Baroja que nasqués envoltat de diantres en botes d’aiguardent gallec, és estrany, estranyíssim. Però normal només és un programa de rentadora, així que, en realitat, s’assembla molt a tu. I sens dubte a mi també.

Casavella va escriure aquest llibre el 1997 com a novel·la juvenil i el va reescriure el 2006  per a un lector més adult. Això diu la història oficial, tot i que és probable que ell no fes tals distinguos. Em va demanar que la llegís amb ell mentre la reescrivia i allà no només vaig intentar atrapar ‘El secreto de las fiestas’, sinó que en algun moment em va semblar entreveure ‘El secreto del secreto de las fiestas’. Una de les poques novel·les que mai recomanaria a algú que no estimés. Avui sé que el seu secret respon a les lleis de la gravetat, a les més elementals de la física: si em posés a córrer per algun carrer enarborant aquest llibre i el llancés a l’atzar, sé que canviaria la vida (o la faria més habitable) de qualsevol persona el cap de la qual interceptés el projectil. No es pot descriure una melodia, però sí xiular-la. No és fàcil definir l’encant, però sí que es pot reconèixer.

Sota una parra

Notícies relacionades

Escric aquestes línies sota una parra, els dits dels peus una mica freds pel vent del nord, els eucaliptus cabotejant en senyal d’assentiment, a uns quilòmetres del llogarret de Basanta, on sempre estiuejo i escric i on una vegada gairebé vaig perdre la vida en un cotxe a 140 per presenciar l’infantament d’una vaca (no li vaig trobar gaire sentit a aquest risc i des d’aleshores els guardo certa malvolença). Hi ha indicis dels bojos de la novel·la en personatges reals, com aquest cubà que manejava una Gibson de dues marxes o el que es passejava per les pastures amb vestit blanc de lli i es pensava que la seva casa de llogarret era un hotel de l’Havana. O aquest borratxo que es creia invisible, a qui els paisans no contradeien, així que es despertava ressacós i nu. O aquell gallec taxista a l’Havana de casinos i trompetes que ens ensenyava mapes que dibuixava de memòria (i el món és de qui decideix la seva cartografia). I els barrejo, perquè tot aquí, com en aquest mirall venecià de Cunqueiro, és barreja de realitat i fantasia. Les meigas i diantres, les bruixes que surten de la Paralaia per pentinar els seus cabells i les senyores que t’assalten en un encreuament per preguntar-te: “E ti, de quen ves sendo?” (soc d’aquesta novel·la, senyora). Perquè, va dir Torrente Ballester, els gallecs parlen com grecs i somien com celtes (per això quan emigren munten bars). Perquè això fan escriptors i lectors.

Així que, si alguna vegada t’has sentit estrany, per únic o per nerviós o per sol o per envoltat de gent amb el cor de plàstic, arrufa els llavis: “Sona millor el vibrato dels meus llavis que un que jo em sé amb deu trompetes”. Perquè només sé que ‘El secreto de las fiestas’ (Anagrama), i també el secret que guarda aquesta novel·la, és que mai acaba el secret de les festes. Per molt que els anys intentin tornar-nos més cecs i més tristos i més feréstecs.  I gràcies a cada nova edició, com aquesta, i a cada nou lector, com tu, que t’afegeixes a la conga sense que ningú et vegi. Els homes i dones tatxan no diuen que estimen la vida, sinó que viuen; que llegien molt, sinó que llegeixen; que ells sí que saben ballar, sinó que ballen.