Sílvia Pérez Cruz i Marco Mezquida, en el seu planeta de música

El sentit de la improvisació és el carril pel qual transita la seva aliança, han dit Sílvia Pérez Cruz i Marco Mezquida a propòsit de l’espectacle que van estrenar aquest dijous a Peralada. Però no es tracta d’un salt sense xarxa ni d’una ‘jam’: l’expressivitat natural i la complicitat flueixen creant parcel·les de llibertat a través d’unes pautes marcades, un repertori i una posada en escena acuradament casuals on cada esclat d’espontaneïtat genuïna s’acull a un moviment, un posat i un to de llum pensats per endavant.

Però en aquestes escletxes obertes aquí i allà per al diàleg lliure entre la cantant i el pianista és on els vam veure, com dirien Sister Sledge, perduts en la música: extraviats a consciència i a plaer fins a perdre el món de vista. Tractant-se de Sílvia Pérez Cruz, es diria que la cançó és ella mateixa. En aquest punt de confluència anímica se sustenta una entesa fèrtil i plena de sentit que si bé no presenta composicions d’estrena aporta altres vius enfocaments de peces represes de diversos, moltíssims, projectes en què s’ha involucrat ella al llarg dels anys. Obrint i tancant amb l’estàndard ‘My funny valentine’, de Rodgers i Hart, entonada primer sense lletra, com un esbós endormiscat, i recorreguda síl·laba a síl·laba com a tancament.

Amb poques paraules

Entre els dos moments, partitures d’origen molt variat, insinuant un fil conductor amb vista a l’Amèrica Llatina a través de la pista lusòfona: del contemporani brasiler del sud Vítor Ramil (‘Estrela, estrela’) al fado, que no sembla un fado, ‘Barco negro’, i que un dia va interpretar Amália Rodrigues, a través de ‘Asa branco’, de Luiz Gonzaga. Però més enllà del pentagrama, l’espectacle de Pérez Cruz modulant el seu oceànic repertori de maneres expressives, sanglotant i fent-se petita i alçant-se després autoritària, delectant-se en la subtilesa i forçant rínxols vocals, de vegades una mica passats de rosca, sobre les inquietes marors de Mezquida als dos pianos disposats en escena, un de paret i un altre de cua. “Estem tan a gust que decidim no parlar”, va apuntar ella, mig de broma mig seriosament, reforçant aquesta sensació d’evasió total al seu món.

Les cançons per al muntatge teatral ‘Cyrano’, com la delicada ‘Ensumo l’abril’, van portar una Sílvia asseguda al piano, instrument que va desaparèixer en un ‘Niño mudo’ (del repertori de Quilapayún) en versió ‘a cappella’. Arpegis d’avantguarda entorn del poema ‘For a fatherless son’, de Sylvia Plath, i en el bis, un ‘No surprises’, de Radiohead, amb piano de joguina. A aquestes altures queien ja cartes més reconeixibles: de ‘La llorona’ al fetitxe familiar ‘Vestida de nit’ i a un ‘Pequeño vals vienés’ (Llorca i Cohen) en la que ella va brindar el seu perfil més salvatge, enredada en les seves estrofes “de mort i de conyac”, i realçant una aliança de recorregut encara per revelar.