Passin i vegin el gabinet de prodigis marins de Morten A. Stroksnes

En els abismes oceànics viu el pop ‘Taningia danae’,els vuit braços del qual tenen grans òrgans lluminososque quan caça s’il·luminen com un letal arbre de Nadal. Un ensurt de mort s’emporten les seves preses, ha, ha, ha. Això si veuen. Seguim en les fosques profunditats: el calamar gegant (‘Architeuthis’), que pot arribar a pesar 500 quilos i els tentacles del qual assoleixen els vuit metres, neda horitzontalment com una bala gràcies a la seva forma aquadinàmica i a la propulsió a raig d’aigua amb què està equipat. Els seus ulls enormes mai parpellegen. No tindria rival allà a baix si no fos pel catxalot, un prodigiós cetaci dentat capaç de submergir-se fins als 3.000 metres (els pulmons se li comprimeixen tant que gairebé desapareixen) que sent debilitat per la seva carn. Tampoc tindria rival a prop de la superfície el catxalot (tot i que de vegades un ramat d’orques s’envalenteixen i amb la seva endimoniada tècnica de caça van contra una cria) si no fos per l’home, que apreciava en gran manera el seu espermaceti i el seu ambre gris, si bé tampoc li feia fàstics a la seva carn, al seu greix ni al seu descomunal penis, amb la pell del qual els caçadors es fabricaven impermeables. Es calcula que entre 1870 i la dècada de 1970 es van capturar més de 200 milions de balenes. A les explotacions dedicades al processament d’aquests animals es pencava a preu fet i hi havia desmais a causa de la pudor. Alguns treballadors no van aconseguir mai desfer-se de la fetor.

El palangre en el qual l’escriptor noruec Morten A. Stroksnes enganxa aquestes i moltes altres perles d’erudició sobre tot el relacionat amb els oceans (dels terrors medievals als fars passant per la pesca i la salaó del bacallà, que dona lloc a 30 qualitats) i el seu amor per ells a ‘El libro del mar’ (Salamandra) és l’esbojarrada aventura que emprèn amb un amic percaçar un tauró boreal (‘Somniosus microcephalus’) en aigües de les illes Lofoten, a Noruega, al nord del Cercle Polar Àrtic.

Sense copular fins als 100 anys

Ull amb aquesta criatura: és caníbal i només neix una en cada part, la que s’ha menjat els seus germans a l’úter, arriba als vuit metres, baixa a més de 1.000 metres de profunditat, no copula fins als cent anys, la qual cosa tampoc és un problema massa greu perquè viu quatre segles, la seva mandíbula es mou endavant i enrere com si llisqués per uns greixats raïls i el paràsit ‘Ommatokoita elongata’ devora a poc a poc la seva còrnia fins a deixar-la cega. La seva carn és verinosa i els qui durant la primera guerra mundial es van veure obligats a menjar-la per necessitat i no sabien preparar-la s’“emborratxaven de tauró”. Però s’emborratxaven de veritat: parla incoherent, trontoll, visions, indicis de bogeria i fins i tot la mort. Christian Lydersen va voler capturar uns exemplars per a la recerca. En va treure molts més dels que necessitava, tot i que d’algunsnomés quedava el cap atrapat al gran ham perquè els seus congèneres s’havien menjat el cos. Així les gasta el tauró boreal. 

L’humanista Olaus Magnus, nom en llatí del suec Olaf Mansson, va escriure extensament al segle XVI sobre els monstres que poblaven llavors els mars escandinaus i fins i tot els va dibuixar a la ‘Carta marina’: pops colossals de deu tentacles, rinoceronts, llebres i cavalls marins, malsons d’ulls flamejants i ullals afilats. No són en absolut més estranys que els animals que descobreix ara la ciència en la base de la columna d’aigua, tenebres perpètues on s’estima quequeden milions d’espècies per catalogar.

Notícies relacionades

Elegia coral de les situacions quotidianes

L’exclusiva de Paulina que Colate no va consentir

Un llibre deliciós i fascinant, amb la justa mesura de poesia paisatgística i solcat per un fi humor, en el que el de menys és si els dos il·luminats cacen o no un tauró boreal.