Kyle Cooper, l'as dels títols de crèdit

Dir que els títols de crèdit de les pel·lícules no li importen a ningú sens dubte és exagerar, però no gaire. No són pocs els espectadors que aprofiten aquests interludis d’aproximadament dos minuts, durant els quals apareixen en pantalla els noms dels qui han participat en el procés de producció, per buscar la postura o fer un últim cop d’ull a Instagram o fer una previsora visita al lavabo. Al fer-ho donen per fet que en realitat no s’estan perdent res. Especialment quan parlem de títols creats per Kyle Cooper, sens dubte s’equivoquen.

“Uns bons títols de crèdit poden avançar part de l’argument de la pel·lícula, o assentar les seves bases estètiques i atmosfèriques, o començar a implicar emocionalment l’espectador”, explica el dissenyador nord-americà, que acaba de rebre en elfestival de Locarno un premi en honor als seus 30 anys de carrera. “Però el que sobretot haurien de fer és fer sentir l’espectador que l’únic lloc en el qual vol estar en aquell precís moment és allà, assegut davant la pantalla”.

Seguint aquesta màxima, Cooper ha dissenyat i/o produït gairebé 300 títols de cine i televisió a través dels quals ha reivindicat les possibilitats creatives d’aquesta disciplina artística i l’ha dotat en el procés d’un perfil públic de què no gaudia des que el mestre Saul Bass va produir les llegendàries obertures de ‘L'home del braç d'or’ (1955) i ‘Vertigen’ (1958). Per adonar-se que Bass ha sigut una de les seves influències essencials, per cert, només cal recuperar els seus dissenys per a pel·lícules com ‘Atrápame si puedes’ (2002) o ‘Kiss Kiss Bang Bang’ (2005). “¿Com no podia influir-me? Ell va ser qui va demostrar que els títols de crèdit podien ser obres d’art per dret propi”, reconeix a Locarno.

Cap dels seus títols, en tot cas, és tan influent com el que va crear per a ‘Seven’ (1995), de David Fincher; a través d’aquest muntatge de pertorbadores imatges de diaris personals i fulles d’afaitar i àlbums de retallades, un realment se sent dins de la ment d’un assassí en sèrie. “No sé si tornaré a crear res tan transcendental en tota la meva vida”, assumeix. “Aquella pel·lícula va veure la llum en el moment adequat, quan molta gent començava a interessar-se pel disseny gràfic i l’animació. I, fins i tot a risc de sonar pedant, diré que aquests títols de crèdit van transformar la cultura pop”.

Paraules que sagnen

La seva intenció, això sí, mai va ser crear modes. La part fosca i macabra li han interessat sempre, des que sent un nen es passava el dia dibuixant monstres i esculpint amb cera criatures abissals i aberrants màscares. “Llavors m’obsessionaven les manifestacions físiques del terror”, assegura. “Ara que soc gran el que m’atreu és afectar la psique de l’espectador i fer que l’envaeixi l’ansietat”.

Notícies relacionades

Música amb Barcelona com a escenografia

Diada popular i sense cues

Amb aquesta finalitat, per als títols de ‘El amanecer de los muertos’ (2004) Cooper va dissenyar paraules que literalment sagnaven; va crear tipografies inspirades en jeroglífics com les que apareixia al principi de ‘La mòmia’ (1999); i va fabricar tipografies que semblaven mosques atrapades en una teranyina per encapçalar ‘Spiderman’ (2001), que ni de bon tros és la seva única incursió en el cine de superherois. Per bé o per malament, ell és un dels iconògrafs de l’Univers Cinematogràfic de Marvel, i no només perquè es va encarregar de dissenyar el logo que encapçala totes les produccions de l’estudi; també, per exemple, va crear els títols dels tres entregues de la saga ‘Iron Man’, els de ‘L’increïble Hulk’ (2008) i ‘Thor’ (2011) i els d’alguns dels episodis de ‘X-men’.

“Fins i tot treballant per a les pel·lícules més ‘mainstream’ m’ha guiat l’afany d’experimentació”, aclareix. Just després, no obstant, lamenta que difícil que resulta experimentar actualment. “Els estudis no volen arriscar; la competència és màxima, i el pitjor és que molts dels meus rivals són gent que jo vaig formar”. I la televisió, que és el mitjà a què més atenció sembla mostrar la indústria últimament, no sol indagar en el potencial expressiu dels títols de crèdit. “A Netflix fins i tot hi ha un botó que et permet saltar-te’ls. ¿Com se suposa que ens ho hem de prendre?”.