J. D. Barker: "Els assassins en sèrie que vaig entrevistar se sentien obligats a matar"

L’assassí en sèrie que dona títol a ‘El cuarto mono’ (Destino) va escriure un diari sobre la seva infantesa, quan vivia amb els seus aparentment normals, però inquietants, pares. Aquest diari, al costat d’una caixa amb una orella de la seva última víctima segrestada, és trobat a les butxaques d’un mort per atropellament. El policia Sam Porter investiga si és el psicòpata que busca. Amb aquesta novel·la, de la qual la CBS ha comprat els drets per a una sèrie dirigida per Marc Webb (‘The amazing Spiderman’), el nord-americà J. D. Barker (1971) rescata la figura del ‘serial killer’.    

Les tres mones del temple japonès de Nikko apel·len al proverbi “No escoltis el mal, no vegis el mal, no pronunciïs el mal”. El seu ‘Cuarto mono’ representa “no facis el mal”. ¿És allà el germen del llibre?

Volia escriure una cosa nova sobre assassins en sèrie. Fa anys, vaig decidir que si ho feia, l’assassí havia de morir a l’inici de la història. Això va quedar al meu cap fins a un dia del 2014: estava fent cua per pagar en una botiga. Hi havia una dona bastant rodanxona al meu davant en un d’aquests carros elèctrics i un nen d’uns vuit anys darrere meu amb el seu pare. El noi va dir alguna cosa sobre la dona que no vaig sentir gaire bé. Després el pare es va inclinar i va dir: “No te’n vagis de la llengua, fill". Al sentir-ho vaig pensar: ¿Qui diu això? ¿Què està passant exactament a casa seva? Aquella nit vaig tenir la base de la infantesa del meu assassí i el seu diari va trobar el seu camí al paper. 

Hannibal Lecter i ‘El silenci dels anyells’, de Thomas Harris, i ‘Seven’. ¿Ha fet un homenatge explícit o són només influències?  

Crec que al Harris i a mi ens ha influït ‘El col·leccionista’, de John Fowles [reeditada per Sexto Piso]. Vaig llegir la novel·la fa anys i sé que el Harris també. És fascinant. Parla d’un home que segresta una dona. La primera meitat del llibre es narra des del seu punt de vista, després Fowles explica la història des del punt de vista de la dona. Sempre em va intrigar com va ser capaç de canviar les veus de forma fluida. Soc un gran admirador de les novel·les de Harris. M’atreu la partida d’escacs d’un assassí intel·ligent jugant amb un detectiu igual d’intel·ligent. Escriure les dues parts intentant ser més astut augmenta la diversió.

¿Quan i com es forja un psicòpata? ¿Neix? ¿Es fa? ¿És una malaltia, és als gens o hi influeix l’entorn? 

Aquestes són totes les preguntes que espero respondre al final de la sèrie. Conec persones bones que es van criar en llocs dolents i persones que tenien tots els avantatges que la vida pot oferir i són dolentes. Hi ha parts de la nostra personalitat profundament arrelades que no poden ser necessàriament modificades només per l’entorn o les circumstàncies. Ningú és realment bo o malvat, tots som una mica grisos i això és allà des que naixem. Amb ‘El cuarto mono’ pregunto: ¿Un assassí en sèrie es fa? Si algú de bon cor es cria en certes circumstàncies, ¿es pot fer que actuï contra el que creu correcte? 

¿Ha parlat amb experts, amb assassins en sèrie?

Amb tots dos. Vaig entrevistar diversos assassins a la presó. La majoria sembla tenir poca o cap emoció. No respecten la vida humana ni senten remordiments. Estan obligats a matar. No poden aturar-se. No són conductes apreses. 

¿Què motiva un assassí en sèrie a matar? 

Tots els assassins amb els que vaig parlar van dir el mateix: no tenien cap altra opció. Van intentar lluitar contra el que sigui que els va conduir als seus crims. En alguns casos, els van posposar durant anys, però una petita veu els xiuxiuejava, incitant-los. És una compulsió que creix fins que se satisfà la necessitat, com qui anhela aigua. Un assassinat els va satisfer, per un moment. Després el cicle es va repetir. ‘El cuarto mono’ només és diferent de la resta perquè va reconèixer el patró dins de si mateix i va intentar canalitzar-lo cap a una cosa que considerava correcta.

El diari d’‘El cuarto mono’ té el mateix efecte que una novel·la de terror. Això no és nou per a vostè.

La meva primera novel·la, ‘Forsaken’, va ser de terror, i la següent, una preqüela de ‘Dràcula’ (‘Dracul’). Horror, suspens i ‘thriller’ són cosins germans. Vaig buscar aquesta barreja. El diari és aterridor simplement perquè podria ser cert. 

¿Li va costar posar-se a la pell del psicòpata?

Hi va haver moments en què vaig haver d’aixecar-me i fer un descans. Però no deixo mai que això m’impedeixi explicar la història. Quan l’escriptura flueix és com si veiés una pel·lícula al meu cap i documento el que veig. De vegades els personatges em sorprenen. De vegades, em molesten. Això és bo. Has d’aprendre a confiar en la teva veu interior i en els personatges.

¿Som conscients que el nostre veí pot ser un assassí en sèrie? 

El meu sogre va viure durant anys a l’altre costat del carrer de l’assassí de BTK [Bind, Torture and Kill: Lligar, torturar i matar, condemnat a perpètua per matar 10 persones a Wichita] i no en tenia ni idea. No sap ningú què passa rere les portes tancades dels nostres veïns" En públic, la majoria de persones tendeix a posar-se una màscara. Adopten la personalitat que desitgen que d’altres vegin. Porten una disfressa. Però no pot ningú mantenir aquesta màscara per sempre, tendeixen a deixar-la anar quan entren a casa seva. Miri els seus veïns, especialment els que somriuen massa...

Sam Porter s’enfronta al sentiment de revenja i porta un pes sobre la seva esquena. 

Sam és gran i ja ha vist molt. Ja no té l’habilitat d’un policia jove, però la supleix amb l’experiència. Fa cinc anys que persegueix aquest assassí. Si passes cinc anys de la teva vida en qualsevol cosa, es converteix en part de tu. Corres el risc d’apropar-te massa. Ell vol atrapar l’assassí, però també entendre'l, i això pot ser perillós per a un policia. Pot perjudicar la seva objectivitat. Això s’uneix als problemes personals de Sam i, com he dit, ningú no és realment bo o dolent, estem en un punt intermedi. Sam no és diferent.

A la novel·la negra sorgeixen tendències noves, el ‘domestic noir’, el ‘rural noir’... ¿Per què continua fascinant l’assassí en sèrie? 

Hi ha hagut moltes tendències, sí, però van i venen. Les novel·les d’assassí en sèrie semblen resistir el pas del temps. Ara estic escrivint un llibre amb James Patterson; la seva segona novel·la (allà per 1993) va ser ‘La hora de la araña’. Se sosté avui tan bé com llavors. Són novel·les aterridores perquè podrien succeir-li a qualsevol. Un assassí podria estar assegut al teu costat al tren. Mirant-te des d’una altra taula en un restaurant. Seguint-te a casa una nit. Mentre existeixi aquesta por, aquesta possibilitat, hi haurà un lloc per a aquestes novel·les.

Notícies relacionades

Un assassí al Tour de França

¿Val la pena?

¿Què opina de sèries com ‘Mentes criminales’ o ‘Mindhunter’?  

‘Mindhunter’ és una de les meves preferides. És la història dels agents de l’FBI que van crear perfils criminals i és absolutament fascinant. ‘Mentes criminales’ s’apropa a l’episodi número 300; 13 temporades. És una de les més antigues; cada episodi revela els crims d’algunes de les persones més violentes i repugnants que el nostre món ofereix. Vivim en un món ple de monstres i el ‘voyeur’ que tots portem dins no pot evitar mirar.