Els «exiliats» de La Bisbal uneixen forces a Porta Ferrada

A més de ser la localitat natal del compositor de sardanes Conrad Saló, La Bisbal d’Empordà s’ha erigit en un punt de referència en la moderna escena pop catalana a través de tres veus, Mazoni, Sanjosex i Miquel Abras. Artistes nascuts el mateix any, 1977, que han compartit aventures i col·laboracions a diverses bandes al llarg dels anys, encara que mai havien coincidit mai els tres sobre un escenari. Fins aquest dijous, en què el Festival de la Porta Ferrada va programar una cimera bisbalenca al Teatre Auditori de Sant Feliu de Guíxols que el trio i els seus músics van culminar cantant junts, molt simbòlicament, al mestre Bob Dylan.

Sessió a tres blocs, uns 40 minuts cada un amb descansos intercalats per a alegria del servei de bar, que va obrir Carlos Sanjosé amb el fidel i poderós escaire rítmic de Miquel Sospedra al baix i Pep Mula a la bateria. Després de dos anys d’aturada escènica, Sanjosex va renéixer amb la crispada nostàlgia per la cultura popular de ‘Techno’, obrint un petit ‘greatest hits’ amb parades a ‘Temps o rellotge’ i ‘Futur incert’, i que va integrar peces de la seva ara per ara última obra, ‘Festival’ (2014), com la vitalista ‘M’agraden els colors’.

De Llach a Dylan

Miquel Abras, acompanyat per dos músics clau en aquesta saga de la Bisbal, Toni Molina (bateria) i Carlos Ramió (baix), va representar la connexió amb un rock melòdic de veu rugent i estrofes emotives com les d’‘Em mires, et miro i rius’. Contrariat per un problema tècnic, va improvisar una versió de ‘País petit’, de Llach, a veu i guitarra acústica al passadís de la platea. Una peça que va gravar originalment al seu disc a mitges amb Cesk Freixas ‘Cançons de nosaltres i el món’ (2013).

Notícies relacionades

‘Hope’ i els seus monstres capgiren Canes

¿Què és l’epidèmia dels punts blaus?

I va tancar la desfilada Jaume Pla, Mazoni, amb el reenganxat Sospedra i la bateria d’Aleix Bou, construint el seu mur de so alhora petri i ‘sexi’, entre els impulsos ‘funky’ de ‘Gised’ i la manxa rockera de ‘Caputxeta’, recorrent la despentinada ‘Apocalypse now’ i el ‘hit’ ‘Eufòria’ en versió crua, sense capes electròniques. Cita Dylan  amb ‘La granja de la Paula’ (la seva deliciosa relectura de ‘Maggie’s farm’), i no seria l’última de la nit.

Camí ja de les tres hores, va arribar el moment més esperat amb els protagonistes compartint cançons de cada un. Primer, ‘Contradiccions’, d’Abras, amb Pla enganxat a l’eufòric “la, la, la”, seguit de la frenètica ‘No tinc temps’, de Mazoni, i tancant, ‘Les mitgeres al descobert’, de Sanjosex, cant d’amor a la Bisbal (i de mal rotllet amb Barcelona) que el Teatre Auditori va fer seu entre somriures. I una propina ‘in extremis’, ‘All along the watchtower’, Dylan una vegada més, recordant com va començar tot per a aquest club que Pla va batejar com “d’exiliats de la Bisbal”.