Helloween, festa de la carbassa en el Rock Fest

Trencant la tradició de totes aquestes bandes que han patit canvis interns i els membres i exmembres de la qual es miren amb odi, Helloween ens va brindar aquest divendres en el Rock Fest una inhabitual estampa d’harmonia. Perquè l’actual gira dels alemanys, ‘Pumpkins united’, ofereix la imatge inèdita del quintet convertit en septet amb la incorporació de dos excomponents carismàtics, Michael Kiske i Kai Hansen.

Notícies relacionades

Anne L’Huillier: "Vaig pensar que els meus col·legues no m’escoltaven"

Dudamel enamora amb Strauss

El heavy metal cultiva la camaraderia, i més en el context d’un macrofestival, així que, encara que cap principi artístic determina que una banda amb dos cantants i tres guitarristes sigui millor perquè sí, la rearmada formació va fer que els seus fans s’ho passessin bomba des dels 13 minuts de la primera cançó, la dramàtica i zigzaguejant ‘Helloween’. Kiske, cantant de l’època clàssica (1987-93) i el seu successor, Andi Deris, els dos amb el coll en condicions, van cantar junts i per separat, alternant-se estrofes o adjudicant-se cançons completes. Can Zam va tremolar amb els fetitxes ‘I’m alive’ i ‘March of the speed’ o amb peces més pròximes en el temps com ‘Are you metal?’.

Kei Hansen guitarrista del grup en els 80 (i cantant en la seva versió primigènia) va tenir el seu moment en un ‘medley’ encapçalat per ‘Starlight’, i la sessió, encara que ens va privar de la versió completa de ‘Keeper of the seven keys’, va cristal·litzar en uns definitius ‘Future world’ i 'I want out’. Cartes expeditives en un Rock Fest que, prèviament, va mostrar la seva cara més èpica amb dues modalitats del metall simfònic: la més melòdica a càrrec de la banda finlandesa Stratovarius, amb himnes com ‘Forever free’ a tota velocitat, i la versió death pels noruecs de Dimmu Borgir, cavernosa i de pel·lícula, amb ‘Mourning palace’ com a aparatosa ofrena final.