Anar al contingut

ENTREVISTA

Salvador Sobral: "Després del trasplantament de cor, més que eufòria sento histèria per viure"

El cantant i pianista portuguès, guanyador d'Eurovisió el 2017, actua aquest dijous al Festival Jardins de Pedralbes recuperat de la seva greu malaltia cardíaca

Julián García

Salvador Sobral: "Després del trasplantament de cor, més que eufòria sento histèria per viure"

BALLESTEROS

Salvador Sobral (Lisboa, 1989) va viure un 2017 atapeït d’experiències al límit: el 13 de maig feia saltar a miques l’oripell festiu d’Eurovisió amb la delicada Amor pelos dois i quatre mesos després se sotmetia a un trasplantament de cor. Recuperat de la greu malaltia cardíaca –potser no tant de l’experiència eurovisiva–, el cantant i pianista portuguès fa una gira per Espanya, que aquest dijous té parada al Festival Jardins de Pedralbes

¿Com està vivint aquest 2018? Més tranquil, imagino.
Pinta molt bé, la veritat. Tinc un munt de concerts a Espanya, Lituània i Portugal. L’any passat va ser molt complicat i crec que m’ho mereixo. Estic molt animat i molt agraït, i no n’hi ha per a menys. Després del trasplantament sento que he reviscut. Visc la vida d’una manera molt intensa, esgotant cada segon. De fet, més que eufòria per viure sento histèria.

¿Com es troba de salut? ¿Pot fer vida normal?
Absolutament. Abans de l’operació no podia ni caminar ni pujar escales. Va ser una situació difícil. Ara puc caminar, córrer, jugar a futbol, nedar. Puc cantar i moure’m lliurement. Només hi ha algunes coses que no puc menjar, però no és un tema que em preocupi gaire.  Em trobo molt millor que abans. És un canvi increïble, l’hi asseguro.

Abans de participar a Eurovisió i fer-se famós, el seu espai natural eren els bars, els cafès, les distàncies curtes. ¿Se sent còmode actuant ara en grans recintes?
M’ho plantejo com un desafiament: aconseguir que espais molt grans es converteixin en llocs petits i intimistes, com si fóssim en un bar de jazz.

"M’encanta tocar en bars. És més íntim, més veritable. M’agrada molt sentir l’escalf de la gent"

¿Troba a faltar els temps en què podia cantar i tocar de forma anònima?
Encara ho faig, encara ho faig. Puc conciliar els dos mons. Toco en recintes grans, però continuo actuant en un lloc molt guai de Lisboa que es diu Fábrica Braço de Prata, encara que no ho puc anunciar perquè seria una bogeria. De fet, aquest any vaig anar-hi a tocar el mateix dia que es feia Eurovisió a Lisboa, abans de la gala. M’encanta tocar en bars. És més íntim i veritable. M’agrada molt sentir l’escalf de la gent.

Crec que no li agrada parlar gaire del seu pas per una espècie d’Operación Triunfo a Portugal quan no tenia ni 20 anys.
És que allò no era música, era només entreteniment.

¿Com és que va decidir participar-hi? ¿Se’n penedeix?
Va ser per una nòvia que tenia. Ella pensava que jo cantava bé i em va inscriure en el concurs. El que passa és que aviat em vaig adonar que això no era música, només un passatemps per a la gent. La meva veritable carrera musical comença després, a Mallorca, tocant en bars.

Vostè havia arribat a Mallorca en un Erasmus per estudiar Psicologia.
Sí. L’últim any d’institut el vaig fer als Estats Units, en un programa d’intercanvi. Vaig tornar Portugal una mica desorientat. No sabia bé què volia fer. Només sabia que m’interessava molt la gent, les seves ments. I vaig decidir estudiar Psicologia. El cas és que vaig acabar a Palma perquè allà hi havia un departament molt bo de psicologia de l’esport. I vaig començar a cantar en bars i restaurants. Em vaig adonar de seguida que era això el que volia fer.

"Vaig conèixer Rosalía al Taller de Músics. Sabia que triomfaria. L’havia vist cantar ‘Thinking bout you’, de Frank Ocean i, tio, vaig flipar. Em vaig enamorar"

I va decidir venir a estudiar música al Taller de Músics de Barcelona.
Vaig agafar les coses, vaig agafar el barco i vaig marxar a Barcelona. Va ser un bon consell de la meva germana [la compositora Luisa Sobral]. Em deia, amb raó, que no podia estar tota la vida tocant en bars. "Si et vols dedicar a la música, estudia música, home". Per fortuna la vaig escoltar. Al Taller vaig aprendre tota la matemàtica de la música. ¡I vaig aprendre també català! Per cert, ¿podem fer l’entrevista en català? Voldria practicar. Estic estudiant francès i se m’està oblidant una mica el català, començo a barrejar coses... [i l’entrevista transcorre en un català més que notable. Admirable, en fi, la qüestió de Sobral i els idiomes, ja que el seu castellà és de nivell natiu].

¿És veritat que va coincidir al Taller de Músics amb Rosalía?
Totalment cert. Jo sabia que triomfaria. L’havia vist cantar ‘Thinking bout you’ de Frank Ocean i, tio, vaig flipar. Em vaig enamorar. Jo m’enamoro molt fàcilment, però en el cas de Rosalía estava més que justificat. No és que fóssim superamics, però sempre que ens vèiem parlàvem molt. Una noia simpàtica. L’admiro moltíssim.

És una casualitat, però Rosalía ha triomfat aquest any al Sónar i vostè va participar en el festival amb el grup veneçolà Noko Woi [del seu amic Leo Aldrey, a qui va conèixer al Taller]. ¿Què recorda del seu pas pel Sónar?
Va ser un dia una mica complicat. No estava gaire bé de salut aquell dia. Teníem una mica de por perquè ens van programar a l’una del migdia i com que és un festival de música electrònica ens pensàvem que no hi hauria ningú. Però al final hi va haver gent. Va acabar sent un concert molt divertit.

Vostè s’ha fet famós per la seva música inspirada en el jazz, però té en marxa diversos projectes. ¿En quin gènere se sent més còmode?
Realment, el que més m’atrau és el jazz, però m’agrada la música bona en general. M’agrada tot, també el hip-hop: Kanye West, Tom Misch... Però ha de ser de qualitat; si no, no m’interessa. A més del projecte amb el meu nom, Salvador Sobral, que és bàsicament jazz amb sonoritats llatines, tinc un altre projecte de boleros tipus Bola de fuego però amb arranjaments també jazz. I soc el cantant d’Alexander Search, una banda creada per Júlio Resende en què interpretem poemes que Pessoa va escriure en anglès mentre vivia a Sud-àfrica. I, per descomptat, Noko Woi. De fet, aquests dies gravarem algunes cançons amb Noko Woi a Barcelona.

Senyor Sobral, ¿d’on li ve la passió per la música?
Des de sempre. He cantat des de petit. Jo ja cantava fados als quatre anys a l’escola. La veritat és que el meu pare ens va influir molt a mi i a la meva germana. Ell no és músic, és antiquari, però és un boig de la música. Ens posava els Beatles, Fleetwood Mac, Dylan. Escoltàvem molta música al cotxe quan anàvem de viatge. Ens va entrenar molt les orelles.

L’hi hauran preguntat mil vegades, però és inevitable. ¿Com pot ser que un paio com vostè acabés a Eurovisió?
Va ser una mica casual. De fet, no m’ho vaig plantejar mai com una cosa que pogués passar, però va passar. La meva germana va ser convidada a presentar com a compositora una cançó a la gala de la RTP. Ella em va elegir a mi per cantar-la perquè jo havia llançat el meu disc Excuse me any abans i no estava tenint gaire èxit. Va pensar que si apareixia una vegada a la televisió amb una cançó bonica potser em coneixeria més gent i vendria més... El que és fort és que a la gent li va encantar la cançó i al final vam ser els elegits per anar a Eurovisió. Els metges no em deixaven sortir del país perquè estava en llista d’espera del trasplantament de cor. Però després d’una reunió amb els doctors, al final va ser possible.

¿Va valer la pena anar a Eurovisió?
El festival és un xou de tecnologia audiovisual d’última generació, ple d’efectes sonors, però musicalment no és bo, no hi ha cançons genuïnes. Però no puc negar que m’ha aportat coses molt bones. No deixo d’estar ara aquí per Eurovisió. En qualsevol cas, en algun moment vaig arribar a pensar que potser gràcies a la meva cançó i el meu triomf podia canviar algunes coses del festival, però l’edició d’aquest any ha demostrat que no ha canviat res. Eurovisió continua sent el mateix.