'McGuffin': Hitchcock pot matar... de riure

El mestre Alfred Hitchcock era considerat el rei del suspens tot i que les seves pel·lícules gairebé sempre incloïen detalls humorístics. Només va dirigir una comèdia, Matrimoni original, i no estava gens malament. Explicava les desventures d’una parella que descobreix que, a causa d’un error administratiu, no està legalment casada i, a partir d’aquí, tots dos decideixen aprofitar la seva inesperada llibertat i replantejar-se si volen continuar junts o no. ¿Sempre s’ha de patir amb Hitchcock o també es pot riure? La resposta la trobarem en la comèdia teatral McGuffin, protagonitzada per dos habituals de programes com Buenafuente o Polònia: Mónica Pérez i Jordi Ríos.

McGuffin és un terme encunyat per Hitchcock que fa referència a un objecte o element que, aparentment, no té una gran importància a l’acció però que, més tard, es revelarà com a imprescindible per revelar el misteri. Per exemple, l’agulla de la corbata de l’assassí de Frenesí o el barret de La soga.

El públic entra a la sala mentre es projecta un fragment d’ Els trenta-nou graons, una de les obres cabdals de la seva etapa anglesa. Quan finalitza el film coneixem l’Isidro, un home humil a quise li apareix Hitch i li recomana que rodi un curtmetratge per participar al Festival McGuffin. Decideix involucrar la seva nòvia Lili i, junts, interpretaran múltiples personatges per fer possible la seva pel·lícula sobre un assassí de dones.

Una trama complexa i molt absurda

Escenogràficament, compta només amb els dos actors, una porta amb rodes i el vestuari necessari per ficar-se a la pell de detectiu, sospitosos i víctimes. Però hi ha un element més que aporta molt: la pantalla on es projecten imatges complementàries. L’obra es divideix en tres parts: els assajos, el rodatge i el resultat final i va de menys a més. La trama és tan complexa i absurda que més val oblidar-se de seguir-la i, lògicament, està atapeïda de picades d’ullet hitchcockianes. És una successió de gags, alguns d’ells una mica redundants, però resulta impossible aguantar tota l’obra sense riure en un moment o altre. I tot això al ritme, en diferents versions, del tema de Gounod, Marxa fúnebre per una marioneta que sonava a l’inici dels episodis de la sèrie televisiva Alfred Hitchcock presenta...

 

 

Notícies relacionades

El #MeToo dels nens

Amb el peu esquerre

Jordi Ríos fingeix un accent andalús que evoca, subliminarment, el seu Sergio Ramos de Crackòvia, mentre que Mònica Pérez aprofita la seva versatilitat per donar vida a personatges femenins molt diferents. L’actriu és també la directora d’aquest muntatge en versió castellana que es va estrenar, mesos enrere a l’Aquitània, en català sota la batuta de Carlos Latre.

El resultat és sorprenent i, tècnicament és una obra molt més complexa i difícil del que es fa veure, ja que no només és teatre, també té un vessant cinematogràfic que pot recordar a la celebrada Cegada de amor de La Cubana, companyia amb la qual Mónica Pérez es va fer major d’edat. Els espectadors surten encantats ja que el tram final és hilarant i provoca que surtis del teatre amb un somriure d’orella a orella.