El Panahi més feminista sedueix Canes

Se sol dir que els bons artistes troben la millor inspiració en les limitacions, i no hi ha millor prova d’això que l’obra recent de Jafar Panahi. Des que el 2010, per motius polítics, els tribunals del seu país li van prohibir fer pel·lícules i viatjar a l’estranger durant 20 anys, l’iranià no només se les ha arreglat per continuar contant històries filmades i projectant-les amb èxit en festivals–'This Is Not a Film’ (2011) va viatjar a Canes emmagatzemada en un llapis de memòria camuflat en un pastís, i amb ‘Taxi Teheran’ (2015) va guanyar l’Os d’Or de la Berlinale–; la necessitat d’esquivar la prohibició les ha convertit en obres que no són ni ficcions ni documentals i que, d’una increïblement enginyosa, posen en qüestió la seva pròpia naturalesa i, de passada, la del cinema mateix. Això, clar, mentre expliquen coses transcendents sobre el complex context personal i social en el qual han estat creades.

La primera escena de '3 faces’, que Panahi ha presentat aquest diumenge a competició a Canes –‘in absentia’, inevitablement–, és un videomissatge telefònic en el qual es veu una aspirant a actriu explicant la seva desesperada situació i, tot seguit, penjant-se. En l’escena següent veiem Panahi –que s’interpreta a si mateix– viatjant amb cotxe al costat de l’actriu Behnaz Jafari –ídem– just després de rebre el vídeo. Desconcertats, viatgen a un poble als afores de Teheran, d’on procedeix la presumpta víctima, per desentranyar el misteri. És una mort real o un muntatge, una mera ficció? I la pregunta també és aplicable al que estem veient. Què és real i què fictici a '3 faces’? És cert que, d’una banda, adopta maneres més inconfusiblement cinematogràfiques que les obres més recents de Panahi. En altres paraules, és més pel·lícula. Però alhora el director continua jugant a enganyar, com demostra aquesta escena en la qual rep una trucada de la seva pròpia mare, que li pregunta si està rodant una pel·lícula. Esclar que no, contesta ell, ho té prohibit.

El que ens proposa, en tot cas, no és un mer joc metatextual. A partir d’aquesta premissa, ofereix el retrat d’una societat formada per gent essencialment decent però en la qual imperen una sèrie de tradicions i normes destinades a deïficar la masculinitat de manera absurda, i que en el millor dels casos són simplement supersticions estúpides –com la que dicta que el lloc on s’enterra el prepuci dels nens circumcidats determina el seu futur– i en el pitjor causen un sofriment terrible. Sobretot, com no, a les dones, privades de la possibilitat de decidir el seu propi futur i a qui, en general, s’atorga menys valor que al bestiar. En el procés, '3 faces’ aconsegueix implicar-nos en la seva investigació com ho faria un ‘thriller’, però alhora avança a un ritme relaxat, i està dotada d’un to lleuger i gairebé jovial. Tanmateix, sota aquesta aparent placidesa, Panahi allotja un inconfusible pòsit de malenconia i amargor. De nou, resulta difícil categoritzar les històries que explica l’iranià. Que cadascú els digui com vulgui, doncs; això és igual. L’important és que ell les continuï explicant.

Dones contra l’Estat Islàmic

També presentada avui a concurs, ‘Las chicas del sol’ comparteix moltes de les inquietuds temàtiques de '3 faces’ i molt poca de la seva perícia abordant-les. Mentre retrata una guerrilla de dones kurdes que combaten el gihadisme al nord del Kurdistan, posa imatges a totes aquestes esfereïdores històries que hem llegit sobre dones empeses per l’Estat Islàmic a l’esclavisme sexual i venudes com si fossin carn.

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

La francesa Eva Husson fa girar la seva història entorn de dos personatges. D’una banda, una periodista addicta al drama que garanteix la vida al front; d’una altra, sobretot, una combatent a qui els extremistes van arrabassar al seu espòs i el seu fill, i la tragèdia personal de la qual és rememorada a través d’una successió de ‘flashbacks’. Husson, no n’hi ha cap dubte, posa llum sobre una inhumanitat de la qual potser no s’hagi parlat prou, i amb això n’hi ha prou per atorgar cert valor a la seva pel·lícula. Tanmateix, per a això recorre a un catàleg de malapteses i trampes dramàtiques. Els personatges ni per un segon resulten creïbles, les paraules que surten de la seva boca gairebé sempre serveixen per verbalitzar les seves emocions o els temes de la pel·lícula, i els intents de commoure’ns són tan histriònics que al final, al contrari, només aconsegueixen distanciar-nos.

En última instància 'Las chicas del sol’ es revela com una obra deshonesta, que recorre al seu enfocament feminista i la seva urgència política per atorgar-se uns aires d’importància que per mèrits artístics propis no mereix.