29 febr 2020

Anar al contingut

EL CATALÀ DE L’ANY ELS FINALISTES / 6

Isabel Coixet: la cineasta lluitadora i reivindicativa que travessa fronteres

La triomfadora dels últims Goya és la realitzadora més internacional de la indústria espanyola

Olga Pereda

Isabel Coixet: la cineasta lluitadora i reivindicativa que travessa fronteres

RICARD CUGAT

Si compleix la seva paraula, Isabel Coixet apareixerà en pijama a la pròxima gala dels premis Goya. No li agrada maquillar-se, així que s’aplicarà un parell de pinzellades a les galtes i estarà llesta per trepitjar la catifa vermella. Amb aquest gest, la cineasta més internacional de la indústria espanyola vol llançar el seu propi crit de guerra contra determinades dictadures, la del vestidet i el taconet. De fet, al febrer, va proposar a totes les seves col·legues que anessin als Goya en pijama. “¿No havia de ser una festa reivindicativa per a la dona? Doncs fem alguna cosa autènticament revolucionària”, va animar-les. La seva proposta, però, no va tenir suport i, finalment, actrius, directores i guionistes van optar per lluir les seves millors gales. Això sí, acompanyades d'un ventall en què es podia llegir “Més dones”.

Aquella nit, Coixet va ser la gran triomfadora. Va conquistar el Goya a la millor pel·lícula, direcció i guió adaptat per 'La llibreria'. De tots els personatges que ha creat, Florence és amb la que més s'identifica la realitzadora barcelonina: una dona sola davant el món, una vídua de la segona guerra mundial que s'entossudeix a obrir una llibreria en un petit poble i es guanya l'enemistat de les forces vives. Crítica amb el moviment independentista (i també amb el Govern del PP), Coixet s'ha sentit desanimada aquest últim any. “Enfadada, afligida, angoixada i adolorida”, però amb el ferm propòsit de no ensorrar-se, de no rendir-se, de continuar proclamant que se sent “catalana, espanyola, europea i del meu barri, Gràcia”.

El refugi de la cultura

En temps convulsos, el millor és trobar un refugi. I per Coixet, aquest refugi és la cultura, sinònim de vida. “És una finestra, un camí, una porta gràcies a la qual coneixes els altres i a tu mateix. Portes per les quals entres en la història i saps d'on venim, on som i cap on anem”. Ni en un cine ni envoltat de llibres un no es pot sentir sol. Coixet ha somiat moltes vegades muntar una llibreria. Fins i tot va arribar a mirar algun local a Barcelona, però la falta de temps va pesar més.

Sempre s'ha pres seriosament els llibres. Des que era una nena estudiosa i amb ulleres (amb 12 anys va intentar posar-se lents de contacte i va ser una missió impossible). Quan es posava a llegir i deixava de fregar els plats a casa després de dinar, el pare, obrer, la renyava. Però la mare li deia: “Deixa que la nena llegeixi, que per a alguna cosa li servirà.” I tant. Després d'uns inicis al món de la publicitat (¿recorden l'olor dels núvols?) va rodar la primera pel·lícula amb 25 anys i va començar a fer-se un nom com a cineasta. Avui el seu nom traspassa fronteres. És especialment estimada al festival de Berlín, on es va presentar per primera vegada el 1997 amb 'Cosas que nunca te dije'. Va repetir amb 'Mi vida sin mí' (2003), 'Elegy' (2008) i 'Nadie quiere la noche' (2015). El 2009, a més, va ser membre del jurat.

Fòbia social

Pot ser que Coixet escrigui i dirigeixi històries que arriben a l'ànima dels espectadors. Pot ser que s'hagi relacionat amb estrelles internacionals (l'última, Bill Nighy, a qui va regalar tres ampolles d'oli i una samarreta del Barça per convèncer-lo de protagonitzar 'La llibreria'). Pot ser que sigui la cineasta espanyola més internacional. Però assumeix que té una capacitat nul·la per fer discursos en públic. “Soc directora de cine. No soc actriu ni còmica. Moltes persones tenim al·lèrgia a l’àmbit de relació social. Fòbia social, vaja. En una conversa puc ser coherent, però quan he de parlar en públic em suen les mans, em bloquejo. Això li passa a molta gent”, va explicar el 2016, quan l'Acadèmia de Cinema va llançar un controvertit vídeo promocional dels Goya en què es burlava dels seus (habituals) dubtes a l'estrada. “Qualificar el meu comportament de ridícul em va semblar de molt mal gust. Em van criticar d'una manera gratuïta i lletja”, va comentar a El PERIÓDICO molt indignada.  Dies després, el presentador de la gala, Dani Rovira, li va demanar disculpes. I ella les va acceptar. Coixet no és rancorosa. És amable, propera i té un tracte exquisit. És, bàsicament, una lluitadora.

Radiografia

Nascuda a Barcelona el 1960, Coixet apuntava maneres de cineasta des que era petita. El regal que més il·lusió li va fer el dia de la seva primera comunió va ser una càmera de 8 mm. Es va llicenciar en Història i la publicitat va ser la seva gran escola. I ho continua sent. Al desembre va dirigir l'anunci nadalenc de Campofrío. Amb 25 anys va tirar endavant la seva primera pel·lícula, 'Demasiado viejo para morir joven'. Amb la segona, 'Cosas que nunca te dije’, va trepitjar el festival de cine de Berlín, que des de llavors la venera. El cinema de superherois li provoca certa urticària. Mare d'una filla de 21 anys, sempre aposta per les històries intimistes i compromeses. Les seves protagonistes són gairebé sempre bones persones a qui els va “pitjor impossible”. La vida mateixa. Enamorada del Japó, Coixet no només se situa darrere les càmeres per rodar històries de ficció. També ha filmat el treball d'artistes i ha radiografiat Espanya ('Spain in a day') amb els vídeos que li van enviar milers de ciutadans anònims. 

Temes: Isabel Coixet