Espectacular 'Novena' de Beethoven amb Gatti

Novena de Beethoven de luxe sota la batuta expressiva i dominant deNovena Daniele Gatti. El referencial mestre italià va oferir tot un catàleg de precisió en els gestos i indicacions per marcar els temps de l’obra magna que va demostrar haver interioritzat fins al més mínim detall sense necessitat de tenir la partitura al davant. Fins a l'explosió d'alegria final de la simfonia, va semblar més autèntica que en altres versions gràcies a la meravellosa sonoritat extreta de la Mahler Chamber Orchestra (MCO), fundada per Claudio Abbado i integrada per joves talents, i per l'aportació d'un gran quartet de solistes i les corals de l'Orfeó Català, amb el titular Simon Halsey al capdavant. La vetllada també va tenir el momentinterruptusquan, després d'interpretar el primer moviment, Gatti va recriminar a una espectadora de la primera fila que molestava a l'orquestra i a ell mateix amb els reflexos del mòbil que feia servir en ple concert, i que impedien la concentració precisa per a la recreació d'aquesta obra mestra.

Les paraules de l'apassionat director van rebre el suport de l’aplaudiment d'una sala entregada. Semblava que l’havia afectat tant aquesta sortida forçada de la seva immersió en Beethoven que, després d'una primera entrada fallida en el segon moviment, va aconseguir entrar de nou en la narrativa del relat musical en el segon intent. Des d'aquí fins al final tot va anar com una seda, encara que és difícil d'entendre com algú del públic es pugui perdre ni un sol instant del lirisme i les emocions d'una composició d'aquestes dimensions. Per sort, la grandesa de l'obra i dels seus intèrprets es va acabar imposant i va donar la raó a l'anarquista rus Bakunin, que va dir: "Tot, tot s'enfonsarà.  No quedarà res... tret de la Novena Simfonia". Així ho recordava el programa de mà de la vetllada, a càrrec de Carlos Calderón.

Notícies relacionades

El final d’una era en el cine: així van ser les dues setmanes més convulses al Hollywood del segle XXI

BCN acollirà la primera exposició de Charlotte Perriand

Va ser aclaparadora l'homogeneïtat sonora de tot el conjunt orquestral, però hi va destacar especialment la lluminositat d'una corda sorprenentment transparent i d'una secció de fusta magnífica. Flautes, oboès, fagot i clarinets van desplegar màgia en les seves aportacions, i no es poden deixar de banda els metalls ni la percussió d'una formació que es manté entre les millors del continent gràcies la direcció de grans batutes i a la continuïtat de la línia fundacional.

Hi va haver moments especialment rodons, com en l'inici del moviment conclusiu, amb la ben resolta recapitulació dels components anteriors a partir de la resposta dels violoncels i, és clar, l'espectacular incorporació dels solistes i el cor, després de la introducció del sòlid baix Luca Pisaroni de l'An die freudede Friedrich von Schiller. La melodia, basada en l'oda, va seguir interpretada magistralment pels músics, amb la fusta a un alt nivell, i per les veus de la rutilant mezzosoprano Natascha Pretinsky, la soprano Marina Rebeka i el tenor Terston Kerl, que completava el quartet. La incorporació del cor, en plena sintonia amb l'orquestra, va rematar enforteuna actuació memorable. Els sentiments d'alegria i germandat al final de la interpretació van provocar una explosió de goig premiada amb bravos i repetits aplaudiments.