Un Sant Jordi imaginari, per Molière

El Palau de la Generalitat, tot i que és la seu del Govern, és habitualment un edifici semibuit. Fins i tot pot ser que la bellesa de la galeria gòtica i del Pati dels Tarongers es vegi augmentada precisament pel silenci que s’hi respira. Passa un funcionari de tant en tant i potser cal esperar cinc minuts per tornar a veure una altra ànima, amb sort un conseller de visita. És així comunament, excepte un dia a l’any, Sant Jordi, en què, com una mena de Brigadoon, s’omple de vida. 

En temps de Jordi Pujol hi havia fins i tot pa de pessic amb xocolata desfeta. S’hi beneeixen roses, els pastissers porten un pastís i els forners, és clar, un pa. Els cronistes diuen que la missa de Sant Jordi a la capella del Palau de la Generalitat s’ha celebrat ininterrompudament des del 1434, excepte durant la guerra civil. I, no obstant, aquest Brigadoon català, al qual només li faltaria que Gene Kelly i Cyd Charisse ballessin, no es despertarà aquest any. La culpa, com tot des de fa un temps, del 155.

En rigor, l’article 155 de la Constitució no determina que se suspenguin els actes oficials de Sant Jordi. Tampoc moltes altres coses que han anat succeint. En realitat, aquell article faculta el Govern d’Espanya a prendre unes mesures inconcretes perquè es protegeixi l’interès general, i ben mirat, què hi pot haver de més interès general que la celebració de Sant Jordi i, per extensió, del dia de la rosa i del llibre. Doncs res, que no hi haurà ni missa, ni recepció, ni pa, ni pastís… Tampoc Enric Millo, màxima autoritat per delegació del Govern central, sembla estar diposat a encendre el fogó per escalfar xocolata, i això que ell era un dels habituals d’aquells convits.

Termòmetre de la política catalana

A la missa, a l’hora de la veritat, eren pocs els que hi anaven. La capella no és gaire espaiosa, és cert, però aquesta no era l’excusa. Allà, sota una imatge de Sant Jordi clavant la llança el pobre drac, les fronteres entre la religió i la política es diluïen massa i l’arquebisbe de torn acabava de vegades ficant la cullera en un plat que no era el seu. Però la recepció, a la qual només es podia accedir amb un passi firmat pel mateix president, era una excel·lent ocasió per posar el termòmetre a la política catalana, per qui hi havia sigut convidat i pel que s’explicava en els grupets, sobretot abans que en nom de l’austeritat s’optés per un format més d’estar per casa. En honor de la veritat, el termòmetre és aquest any innecessari. El diagnòstic és molt clar. Pujada de bilirubina, que com tot metge sap, es manifesta amb un brot d’icterícia. Pell groga.

Roses grogues

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

El groc és tendència. Ho serà al carrer, que és on en realitat se celebra cada any Sant Jordi, dia laborable encara que no ho sembli. Una de les incògnites en les hores prèvies a la celebració és l’acceptació que tindran les roses grogues, tot un oxímoron, si s’és primmirat. Roses grogues és com dir filet vegà, però què hi farem. La seva venda i obsequi pot ser que siguin proporcionals al nombre de samarretes grogues que es van requisar en els accessos a l’estadi abans de la celebració de la Copa del Rei de futbol. Ja es veurà.

‘El malalt imaginar’

És un color amb desenes de significats. Si de premsa es tracta, és tremend. Però ja que la jornada va de llibres, no està de més recordar Molière, que va morir després de sentir-se indisposat durant la representació de l’última comèdia que va escriure. Com que aquell dia en escena anava de groc, d’aquest color fugen els actors com els gats de l’aigua. L’obra era El malalt imaginari, la història d’un burgès que es queixa de mals que la seva ment inventa. Que cadascú lligui caps.