Kiko Amat: "Si una cosa entenc bé, és l'ànsia de revenja"

Abans de posar-se a escriure la seva cinquena novel·la, Kiko Amat (Sant Boi de Llobregat, 1971) va muntar una gran pira amb tots els tics, ardits i referents associats a la cultura pop que havien caracteritzat els seus llibres anteriors i hi va calar foc. Desposseït de les seves armes habituals, Amat es va enfrontar a pèl a la història de Curro, un preadolescent incrustat a l’extraradi barceloní dels anys 80 que es torna literalment boig al veure com el seu món de classe-obrera-que-diu-ser-mitjana s’ensorra. Això (i moltes altres coses) és el que explica Antes del huracán (Anagrama). La gran novel·la santboiana.   

–¿On ha anat a parar el Kiko Amat novel·lista pop?

–Ha deixat d’existir. Aquesta novel·la ja no té les inèrcies de cultura pop amb què vaig aprendre a escriure. Encara que sigui una paraula una mica lletja, he madurat. Per a mi el que era fàcil era fer una narrativa explosiva hereva de Nick Cohn i Richard Brautigan, plena d’al·lusions i referències. Però un dia veus que aquestes eines, aquest tornavís una mica ridícul, ja no et serveix, perquè la maquinària que tens entre mans és enorme i necessites eines més grans i un nou manual d’instruccions. I és el que m’ha passat.

–Antes del huracán 

–Aquest és el primer dels meus llibres que no va de mi. Evidentment, apareixen coses del meu món i sorgeix del meu focus d’energia primordial, que és l’extraradi barceloní de classe obrera dels anys 80. Però la necessitat de retratar el meu univers i ensenyar tot el que m’agrada em resultava ja una mica insuportable. Era una cosa que havia de superar, com un virus intestinal. El que jo volia ara era desaparèixer.

–Sense renunciar a la primera persona.

–El llibre va néixer com un intent de fer una novel·la còmica a la manera anglesa, amb certa substància però plena de lleugeresa, ambientada en el món dels bojos. En tercera persona. I a l’hora de buscar un passat al protagonista per saber d’on venia la seva bogeria va començar a brotar tota la infància terrible, i em vaig adonar que aquesta nova història tenia una fondària i unes possibilitats narratives molt grans. Per distanciar-la del to més buf de la part del manicomi, vaig recórrer a la primera persona. Però ni soc Curro ni he tingut una vida com la seva. En absolut.

–Després d’una novel·la ambientada en el present i impregnada d’actualitat [Eres el mejor, Cienfuegos

–Cienfuegos és una novel·la fallida, menor, que es ressent d’un intent una mica gandul d’utilitzar eines de narrativa pop en un moment en què jo ja no era així. Potser va sortir feble perquè està ambientada en un present en què no estic particularment interessat, un present que habito i que em pot resultar confortable, però que no deixa osques ni macadures que passin a la meva narrativa. Les meves cicatrius pertanyen a aquest món perdut de la perifèria urbana dels anys 80, així que, perquè sortissin les veritats emocionals, la història havia de transcórrer en aquest espai.

–La mirada cap a aquest espai està desproveïda de romanticisme.

–Totalment. A mi m’encanten autors com Jim Dodge i Nick Cohn, per als quals tot és mite, i entenc que en les cultures de classe obrera, aquesta mitificació d’una realitat que no és gens romàntica és gairebé una necessitat per sobreviure. Però jo ja no faig això. Aquí volia mirar al passat sense gens de nostàlgia, sense èpica, sense embellir res.

–I sense aquest sentiment d’orgull d’extraradi que sí que estava present en novel·les anteriors.

–Sí, també ha desaparegut. Sempre he volgut explicar l’extraradi, i explicar-lo bé. Des de la meva primera novel·la. A Rompepistas vaig mirar d’aprofundir en aquest món, però volia explicar també la doble raresa del que suposava estar en una subcultura. Ara he volgut obrir l’angular per explicar una experiència molt més àmplia. Aquí la raresa ja no es pinta en clau de cants tribals o d’orgull, sinó tal com és. I amb una confessió inesperada per a mi, que és l’anhel de normalitat. Un dels grans temes d’Antes del huracán és que la diferència és poc romàntica, que la raresa és angoixant i fins a quin punt pot resultar perjudicial.

–¿En quin moment vas adquirir consciència de viure a la perifèria?

–Molt aviat. Probablement de petit no sabia posar-hi nom, però llavors ja era conscient que estava en un lloc allunyat del centre, apartat de les coses que importaven, de les coses boniques. El meu món no era bonic. Estava ple de polígons, com pegats cosits en una peça de roba vella. Era un món en construcció. Tot semblava efímer o en procés de canvi. El paisatge predominant, gairebé únic, era el solar. Formigoneres, palets, grues...

–Tot això ha canviat molt.

–Sí, és clar. Aquest procés de construcció va acabar en un moment determinat. El que ha quedat potser m’agrada encara menys que el solar, però clarament és un altre paisatge. El gran procés de transformació de l’extraradi s’ha acabat, però el resultat no és gaire bonic i a mi em costa reconèixer-m’hi.

–El paisatge humà del llibre no és molt més atractiu.

–És que aquell era un entorn molt poc benigne amb la diferència. Amb tota classe de diferències. Era un món implacable amb la debilitat i amb aquells que se sortien de la norma. És clar que tinc records dolços associats a la infància, i de fet en el meu cas predominen, però el que aquí volia explicar és aquell entorn bèstia que no et deixava oblidar que no eres com la resta de la gent, que eres estrany. Els professors eren violents, la tele era racista i homòfoba… Era un món lleig.

–En aquell entorn de gent treballadora semblen pesar més les petites mesquineses que la solidaritat i l’orgull de classe.

–Per descomptat que la idea de solidaritat obrera és una cosa bonica i desitjable, i real, però, ja sigui per un tarannà personal o per unes determinades circumstàncies del barri on vaig créixer, el que jo vaig veure té més a veure amb les rancúnies d’una petitesa ridícula. «Odis de formiga», que deia Limonov. Si mires la classe obrera o mitjana-baixa des d’un avió, potser veuràs un color més o menys homogeni, però si la veus des de dins, aprecies totes aquestes diferències. Ja des de petit sabies quina casa era la més cutre, qui anava més brut, qui portava Tórtola o Paredes i qui havia escalat a Puma. I això és una cosa que apareix en tot el llibre. Suposo que perquè justament aquesta petita mesquinesa, aquesta ràbia i aquesta frustració de gent convençuda que no arribarà mai enlloc és el motor creatiu de la meva obra.

–¿Són la ràbia i la frustració factors determinants en l’auge d’una força com Ciutadans a l’extraradi barceloní?

–Sens dubte. Jo vull creure que entenc per què passa això, cosa que no significa que m’agradi. La ruptura del contracte social, la fallida de les expectatives i les traïcions socialistes porten a un desencant absolut de la classe obrera, i particularment de la classe obrera d’origen immigrant, que els fa sentir marginats i apartats del joc polític. Els vots que obté aquí Ciutadans, un partit que està als antípodes del que jo penso, sorgeixen d’aquest desencant, d’aquesta frustració, i si hi ha alguna cosa que comprenc bé és l’ànsia de revenja, la ràbia que ve del fet que no et deixin entrar a la festa. És clar que si et deixes portar per aquesta ràbia, igual a la porta acabes trencant el cap a un innocent. O t’ajuntes amb els malignes per fer una allau i entrar a la festa. La forma com descarregues la ràbia gairebé sempre acaba sent indigna.

–Durant molts anys, Sant Boi va ser sinònim de manicomi.

–He conegut gent que ni sabia que a Sant Boi hi havia un poble. Consideraven que només era un hospital psiquiàtric. I d’aquí ve la frase «¡acabaràs a Sant Boi!». Ser d’un lloc que en la narrativa general equival al lloc on acabes quan has perdut la raó per força ha de fer alguna cosa a la teva consciència; et proporciona indicis de la realitat, del drama i el caos de la vida. I d’alguna manera intueixes que les vides estables i ordenades que pretenen tenir les famílies de classe obrera i mitjana baixa seran destruïdes pel món de forma implacable

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

–¿Créixer a prop d’un psiquiàtric altera el teu sentit de la realitat?

–Altera el teu sentit de la normalitat. El contacte quotidià amb la bogeria aporta a la teva vida un relat de raresa molt novel·lístic, perquè cada dia t’enfrontes a gent trencada o a narratives delirants. Els malalts campen pels carrers, estan als bars amb tu. I alguna cosa t’està dient que el món és atzarós i imprevisible, que tot és efímer i res és segur. Se suposa que el gran èxit a la vida és aconseguir una feina estable, però et gires i topes amb algú que creu que té un submarí de vidre a l’habitació.