Vilarasau s'enfronta a una Medea del segle XXI

Dos grans de l’escena catalana, l’actriu Emma Vilarasau i el director Lluís Pasqual, tornen  aretrobar-se amb Medea, tragèdia grega que demà s’estrena al Teatre Lliure de Montjuïc. Es tracta d’una versió actual, pensada per al públic del segle XXI acostumat a la violència visual, de la cèlebre història de la dona que mata els seus fills com a venjança a Jàson, l’home que l’abandona. 

El muntatge, que es val del vídeo i d’una banda sonora curiosa en què es barregen cançons de Jeff Buckley, Radiohead, Purcell, Metallica i Nirvana, és molt diferent del que el director va muntar el 1981 amb Núria Espert al Grec. Com llavors, parteix una altra vegada dels textos de dos autors, el poeta grec Eurípides i el filòsof romà Sèneca. «L’obra és una síntesi de tots dos i dura una hora», explica Pasqual, que ha creat aquesta nova versió juntament amb Alberto Conejero. La seva proposta, que ha eliminat el cor en la seva forma més convencional, compta en el repartiment amb Andreu Benito (Creont), Roger Coma (Jàson) i Joan Sureda (tutor), a més a més dels fills de Medea i Jàson, uns personatges sense text però sí amb veu, ja que canten.

El director creu que la coincidència a la cartellera de dues tragèdies clàssiques –a més a més de Medea, aquesta setmana s’estrena Èdip al Romea– reflecteix la necessitat d’entendre un món cada vegada més violent i convuls. «Els mites grecs estan molt a prop nostre. Els referents que connecten amb Medea són infinits», afirma. «El món ha explotat. Si un pensa que ens governa Xi Jinping, Trump i Putin, no s’aixecaria del llit. L’Isis o el Daesh són la pura irracionalitat, però, igual que passa amb Medea, ¿qui som per dir si tenen raó o no?».

Per Vilarasau, «Medea és un personatge inabastable». Aquella dona ennuvolada per la gelosia i la venjança és moltes coses: «És l’estrangera, la diferent, allò que la gent tem perquè és el desconegut. Medea té una part d’aquell monstre que tots portem a dins. És la víctima d’una situació molt injusta i acaba convertint-se en botxí. Entra en un estat de desequilibri i, en qüestió de minuts, pren decisions molt bèsties».

El seu personatge és filla de rei Eetes, neta del sol Heli i la maga Circe. Casada amb Jàson, a qui va ajudar a aconseguir el velló d’or, ha de fer front a una terrible ofensa quan Creont, rei de Corint, decideix desterrar-la i casar la seva filla amb l’heroi dels argonautes. «El seu estatus no li permet assumir una humiliació tan gran». Per això, en tan sols 24 hores, Medea acaba amb els seus rivals de forma radical. 

XOC DE CULTURES

L’actriu es nega a simplificar Medea qualificant-la de boja o venjativa. «Qualsevol qualificatiu li queda petit a aquesta dona consumida per la ira, la ràbia i la culpa», assenyala. I compara la reacció extrema del seu personatge amb la d’aquell terrorisme que enfronta persones de cultures diferents incapaces d’entendre’s. Medea i Jàson representen dos mons. Ell ve de la societat patriarcal i un món racional dominat per la lògica i la llei. Ella ve d’Àsia, un món diferent i una cultura que Jàson qualifica de salvatge. «L’obra fa pensar sobre la incomprensió entre civilitzacions. ¿Per què la superioritat dels grecs, aquella visió que la seva cultura és la millor?», es pregunta Vilarasau. 

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

Coma considera un repte calibrar «el volum del personatge perquè, sense ser de cartró pedra, sigui un heroi i tingui un sentit, una ètica que et permeti identificar-te amb ell». L’actor s’ha acostat al text sense prejudicis, «treballant més des de la intuïció que no pas des de la raó».

Per Pasqual, «la gran dificultat de fer un text clàssic, grec o romà, és trobar el to adequat». Per això s’hi ha mirat molt a l’hora d’utilitzar un llenguatge de cert nivell, diferent del llenguatge quotidià, però que no sona estrany. «Ens hem centrat a ser tan versemblants i tan poc retòrics com hem pogut». Conscient que als actors «cada vegada se’ls demana més veritat», el director ha posat molta cura a «passar d’aquesta retòrica dels textos clàssics a una interpretació versemblant o creïble, que no naturalista», aclareix. I ha optat per un espai i un vestuari dissenyats per Alejandro Andújar que intenten passar desapercebuts. «És com si no existissin».