Apologia de la supervivència

Fa dos dissabtes hi va haver paella a la plaça de John Lennon. L’acte formava part d’una jornada que incloïa un recital poètic i tallers de serigrafia i construcció d’instruments musicals amb material reciclat. Entre el públic, parelles, nens que amb prou feines gatejaven i àvies encantades de la vida.

Van organitzar el sarau la gent del Banc Expropiat de Gràcia, que des del setembre ocupa l’antic CAP del carrer de Quevedo. En aquest local, tancat i abandonat des del 2014, s’hi impulsen iniciatives per millorar la vida al barri i enfortir els lligams de solidaritat entre veïns. I ja que ocupen un dels ambulatoris que es van carregar les retallades en sanitat, també s’organitzen tallers per combatre l’exclusió sanitària.

Suport mutu és salut

Unes quantes de les persones que van defensar l’antiga seu del Banc Expropiat de la travessera de Gràcia estan pendents de judici. Per això es va impulsar dissabte passat una vetllada de concerts en un altre local del districte. La recaptació, com la de la paella de dies enrere, per a la caixa de resistència.

«Nosaltres també som el Banc Expropiat. Suport mutu és salut», anuncien diversos cartells penjats pel local i també a l’escenari. Allà, el primer grup a agafar el micròfon en suport a la causa és el col·lectiu de rap feminista La Clika Pika. «Un día cualquiera conocimos el rap», expliquen en una de les seves cançons. Des d’aleshores, i de manera autodidacta, La Clika Pika ha forjat, al seu ritme i amb les seves rimes, una manera d’exercir el hip-hop que substitueix exhibicionisme per apoderament. «Valemos más de lo que creemos». I ho canten juntes i alineades, sense buscar un protagonisme individual; en manada. «No somos buenas restando, así que mejor sumemos», proposen. Les dues primeres files estan ocupades per dones que taral·legen unes cançons acabades de gravar.

L'"amant" de Puigdemont

Espais ocupats com aquest fa dècades que assenyalen i combaten pel dret a l’habitatge, un problema que ha esclatat als nassos d’un ampli percentatge de la població. Però avui és dia de festa i el trio Formigues Queer ve a totes. Una de les integrants, Anastasia, afirma que és l’amant legítima de Carles Puigdemont i entona la melodramàtica balada d’Abba The winner takes it all amb lletra en català i tornada «Jo tinc el cor trencat / pel noi del PDECat / ell m’ha deixat aquí / potser és millor morir». El públic riu, canta i oneja els braços. Algú encén un encenedor.

L’última hora política marca la seva versió de la popular La gavina de Marina Rossell, dedicada a la secretària general d’ERC, Marta Rovira. El guió d’un combo tan estrambòtic inclou una versió de Nancy Sinatra i una altra del grup brasiler de postpunk Legiâo Urbana, dedicada a la regidora Marielle Franco, assassinada fa poc. Formigues Queer: diversió i denúncia.

«Sense justícia no hi haurà pau», adverteix una pancarta al fons de l’escenari. Sota aquest sostre negre, les seves perruques i complements encara brillen més. I s’han guardat el número estrella per al final: Survivor, de Destiny’s Child. El trio es llança a un karaoke coreografiat que el públic secunda com si estigués en una festa de cap d’any i no en un acte reivindicatiu de suport al Banc Expropiat. O sí. La lletra de Beyoncé i les seves cosines encaixa en l’esperit de l’acte: «Soy una superviviente / No voy a rendirme/ No voy a parar/ Voy a trabajar más duro / Soy una superviviente / Voy a conseguirlo/ Yo sobreviviré/ Seguid sobreviviendo».

Pintallavis poderosos

Notícies relacionades

Scorpions i Judas Priest, bucle de hits

El taxista que comparteix cartell amb Helen Mirren

Abans d’acomiadar-se, encoratjat per una recepció que no oblidaran al ser el seu primer concert, el trio llança una eufòrica advertència: «Les nostres perruques, els nostres talons i els nostres pintallavis són armes poderoses». Una ràfega de trets anuncia l’arribada del grup de rap Etiqueta Negra. I encara falta el directe de Suite Tarántula i la sessió de Veneno.

«Encuentro inspiración en el grafiti de algún muro», assegura La Clika Pika en una de les seves lletres. Carrer avall, una frase de l’escriptora Silvia Federici decora una paret blanca: «El cos de les dones és l’última frontera del capitalisme».