03 juny 2020

Anar al contingut

ART I MEMÒRIA

Mort, vida, amistat i Bolaño uneixen Paula Bonet i Aitor Saraiba

Els dos artistes es fusionen a 'Por el olvido', un 'collage' d'imatge i paraula que és un homenatge a la literatura, a l'escriptor xilè i a la gent que mor massa aviat

Anna Abella

ALBERT BERTRAN

Mort, vida, amistat i Bolaño uneixen Paula Bonet i Aitor Saraiba
Mort, vida, amistat i Bolaño uneixen Paula Bonet i Aitor Saraiba
Mort, vida, amistat i Bolaño uneixen Paula Bonet i Aitor Saraiba
Mort, vida, amistat i Bolaño uneixen Paula Bonet i Aitor Saraiba
Mort, vida, amistat i Bolaño uneixen Paula Bonet i Aitor Saraiba

/

La pintura d’una calavera mira el lector des de la fosca portada de tela del llibre. Paula Bonet Aitor Saraiba vesteixen de negre rigorós (no s’han posat d’acord, asseguren). Són dos artistes polièdrics en absoluta compenetració. La dedicatòria amb què ell obre el llibre ja és tota «una sentència» del que inclouen les seves pàgines: «Als meus amics Antonio, que es va treure la vida, Agnés, que va ser assassinada, i Gerardo, que va morir en un accident quan encara érem uns nens». Por el olvido (Lunwerg) «és un llibre vinculat a la mort», admet Bonet. Però, també, assenyala Saraiba, com tots els seus, «és un exorcisme», que parla «de la recerca de la llum en la foscor» i «un homenatge a l’amistat, a la vida i a tota aquesta gent que mor massa aviat, recollint així l’herència de Roberto Bolaño», que, recalca, és «una excusa» per rendir també un «homenatge a la literatura». 

Amb text manuscrit de Bonet (Vila-Real, Castelló, 1980), que ha recreat els diaris de Saraiba (Talavera de la Reina, 1983), aquest «metallibre» fusiona paraula, dibuix, pintura, fotografia i postals intercanviades durant els seus viatges en un collage de memòria, emocions, poesia, lectures i «llàgrimes gastades». I Bolaño, de qui aquest any se’n compleixen 15 de la mort, plana sobre ells.

Enfocament personal

«Un escriptor no mor mai, els lectors el mantenim viu», afirma Saraiba. Per això, donant la volta al títol del llibre, sorgit d’un vers de Jorge Luis Borges –«Por el olvido que anula o modifica el pasado»–,  retrata aquells amics i personatges que no vol que la història oblidi. Com Amelia, la vella mare del nòvio de la seva mare, que sent petit li explicava «relats de postguerra, fades, follets i fantasmes», o la seva amiga trans Agnés, que va lluitar pels drets dels transsexuals a Mèxic fins que va ser assassinada el 2012. «Aquesta classe de morts ja em van marcar quan vaig llegir 2666. Allà vaig aprendre com Bolaño homenatjava les morts anònimes i injustes».    

   

L’autor d’El hijo del legionario i Nada más importa projectava un llibre sobre la vida de l’escriptor xilè. Però després de bussejar-hi i seguir la pista d’amics i enemics, va arribar «a un lloc pantanós» i ho va abandonar. Fins que va somiar que Nicanor Parra li deia que «la veritat de Bolaño és als seus llibres», i fins que va conèixer l’artista valenciana i va descobrir que l’autor de Los detectives salvajes era tan important per a ella com per a ell. I Bonet el va convidar a oblidar l’enfocament biogràfic i a fer una cosa més personal sobre la seva percepció com a lector, a imatge del que ella mateixa va fer a 813, el seu particular homenatge a François Truffaut. I Saraiba ho va acceptar, a condició que l’artista s’hi impliqués. 
 

Les ulleres de Bolaño / Paula Bonet

Des d’aleshores se senten «agermanats» i còmplices, fins al punt d’acabar les frases de l’altre. «Volíem que el llibre s’entengués com un joc de dos nens meravellats pel que els alimenta...», diu ella. «...la poesia, la literatura, els viatges, el fracàs, les morts, les tragèdies, les àvies...», conclou ell. «Som tots dos a pit obert, deixats anar, sense filtres, en la intimitat», afegeix Bonet. 

Sentiments compartits

«Unim paraula i imatge per narrar una història que parteix de l’experiència d’Aitor –continua–. I me l’he pogut fer meva perquè compartim moltes coses, com estar aïllat en un poble i necessitar fugir-ne, construir-se a si mateix a base de lectures, desaparèixer a Llatinoamèrica, enfrontar-se sol a la vida i la relació amb la literatura i l’art». 

Per l’autora de La sed, que confessa la seva «fascinació per la cara humana», ha sigut «un regal i un repte» pintar més de 50 retrats dels poetes «indispensables» –d’Anna Ajmátova Borís Pasternak passant per Pablo Neruda Pier Paolo Pasolini– que Bolaño cita en el primer capítol dels Los sinsabores del verdadero policía, «una lliçó magistral de literatura». 

Després de patir dos avortaments i bolcar «la foscor, la ràbia, la pèrdua i l’angoixa» que va sentir a Quema la memoria, al costat de The New Raemon, aquesta obra amb Saraiba ha sigut «un alliberament». «A 813 em vaig descordar la cotilla, amb La sed me la vaig poder treure i amb Por el olvido l’he cremat. He pintat i gravat arriscant-me amb una llibertat total». 

Borges, en els pinzells de Bonet.