Manolo García: "Soc com un déu ximplet que s'inventa coses"

El qui va ser cantant d’El Último de la Fila desenvolupa el seu imaginari sonor i poètic a Geometría del rayo, un disc que el portarà per primera vegada al Sant Jordi el 20 d’octubre.

Un disc que comença suau.

Sí, és premeditat. Et vas formant com a artista en un món de rock, de pop, però hi ha altres músiques que també t’agraden. Ara estic escoltant Aute, Silvio Rodríguez... Hi ha cançons més rockeres, però la tònica és una mica contemplativa, i que això no es confongui amb veure els toros des de la barrera.  T’arremangues i et fiques en el merder, però d’una altra manera. Guitarres elèctriques, espanyoles, acústiques... I piano.

Que toca Jordi Sabatés.  

És un luxe. Vaig intentar fer un trio amb Carles Benavent i Toti Soler, però no va quadrar per calendaris i toquen en cançons diferents. Ha sigut un somni i un petit homenatge a músics d’una generació anterior que em van donar vida. Aquella Barcelona i aquella Catalunya dels 70 que s’obria al món.

Quan va començar El  Último de la Fila semblava que tenien un punt de new wave, però hi havia unes arrels prepunk en el rock dels 70. 

És clar, la Barcelona progressiva, d’Iceberg, dels cines d’art i assaig... Una escola magnífica per disfrutar i per aprendre. Ia-Batiste, Gato Pérez... I a la vegada començaven a arribar Triana, de Sevilla, i Asfalto, de Madrid, i descobries un món de gent que cantava en eusquera. Hi havia un potencial molt guapo.

¿A través dels seus discos desitja  transportar l’oient cap a una altra realitat?

Totalment. Tinc una petita norma que no he trencat mai, o només de manera puntual, amb El Último, i és no fer discos amb la meva imatge a la portada, perquè el més important és l’obra, no l’autor. I les obres són el vehicle per passsar-ho bé. Jo mateix faig la producció, no m’agrada que hi hagi intermediaris ni vull productors. Llibertat total.

Fa la impressió  que cada paraula està triada no només pel  significat sinó pel so, per estimular els sentits. 

Sí, el lèxic és una baralla amb moltes cartes i acabem agafant-ne quatre: mola, tío, tronco, guay... Jo també parlo així de vegades, però quan escolto Adrià Puntí o Quimi Portet penso, molt bé, company, he d’anar al diccionari de tota la vida, el María Moliner, i posar-me a viatjar, vol sense motor.

¿Què li sembla que es titllin les seves lletres de críptiques, poc comprensibles o esteticistes?

A mi m’agrada fer cadàvers exquisits amb mi mateix, escriure una frase avui i un altre al matí que no té res a veure, i després ajuntar-les. Ho feien Lorca i Dalí, i aquí ho he fet una mica, perquè després l’oient el faci seu. No tinc la intenció de donar-ho tot mastegat. M’agraden els llibres de Bolaño, Juan Rulfo, Miguel Delibes...

¿I el realisme màgic?

No, m’avorreix una mica, la veritat. M’agraden Pla, Baroja, Faulk-ner... Gent que té el seu imaginari, els seus personatges... És important tenir el teu món de fantasia propi. ¿Què signifiquen les meves lletres? Doncs el que tu vulguis. Quan soc músic visc en un món de ficció que em satisfà, soc com un déu ximplet que s’inventa coses i a qui després diuen «escolta, aquesta ximpleria que ens expliques m’ha agradat». Doncs això, ¿per què escrivim i fem coses? Doncs per existir.

Hi ha una altra branca de músics al disc, amb gent com Gerry Leonard i Zachary Alford, que han treballat amb Bowie, Springsteen...

Van venir a tocar en l’última gira i vaig estar molt bé, una gent no només professional sinó encantadora. Els anglosaxons són els inventors del rock’n’roll. Quan canvio d’equip no és perquè no m’agradi l’anterior, sinó perquè em poso un repte: sorprendre’m a mi mateix. 

¿Hi ha mitomania? ¿Aprofitar-ho per tractar de saber més coses dels ídols amb qui han treballat?

¡I tant! Sara Lee, que va tocar en el disc anterior i va estar en la banda d’Ani DiFranco, em va explicar que havia sigut baixista de Bob Dylan durant cinc minuts. Va ser en una audició amb ell i quan Dylan li va dir quina cançó anaven a tocar, ella va preguntar en quin to. Només va demanar això, la tonalitat, una cosa molt normal. Doncs Dylan es va girar, va començar a tocar... i adeu. Ja li trucarem. Però jo soc ultrafan de Dylan, i això és només una anècdota.

Amb Quimi Portet van sorprendre amb aquells concerts de reunió de Los Burros i Los Rápidos, que van acabar amb cançons d’El Último. ¿No van parlar de gira?

No, no, perquè tant ell com jo som persones amb un discurs propi molt clar. Anem a la nostra. Amb El Último componíem al 50%, però això ja està fet. I tots dos hem continuat fent discos i no tenim carències en aquest sentit. Estem servits.

Aquest disc el presentarà al Palau Sant Jordi. Fa prop de 20 anys va declarar a aquest diari que actuar en locals tan grossos com aquest era un disbarat.

Sí, vaig dir que no ho faria mai, ja ho sé. L’última vegada, al Fòrum, a l’aire lliure, ho vaig passar malament, mitja hora abans d’obrir va caure el diluvi universal. Al final m’hi he vist obligat. I, bé, tothom té dret a canviar d’opinió al cap dels anys. 

En una de les cançons diu «mai és tard per a les paraules». ¿Té res a veure amb la política?

No, encara que és cert que estem patint per la situació actual. Mai és tard per ser feliç, per emprendre  camins nous... És la meva filosofia de butxaca. Allò ho han d’arreglar els polítics.

Notícies relacionades

El retorn digital de ‘Sálvame’

Elefantes canten sense complexos a l’amor romàntic al Palau

En vigílies de l’1-O va emetre un comunicat en què advertia que «humiliar no és el camí».

Fa anys que es va començar una humiliació política i civil. Un mandatari ha de tenir la vista posada a tot arreu, cal anar a veure les goteres de cada casa i entre tots decidir com arreglar-les, amistosament.