Dels afusellaments a l'estraperlo

De petit, Jaime Martín (Barcelona, 1966) sempre va sentir la seva àvia explicar com de jove va escapar pels pèls de la seva ciutat, Melilla, a l’inici de la guerra civil, quan els colpistes van anar a detenir-la. Els seus amics anarquistes no van tenir tanta sort; va trobar els seus cossos afusellats, «amuntegats en un camí de terra». El seu avi també es va escapar de morir unes quantes vegades. «Era un home molt estrany, estava mig boig. Però ara m’hi he reconciliat i he arribat a entendre que després de tot el que va passar encara va conservar el cap al seu lloc. A l’acabar la guerra i tornar a Espanya després de lluitar a l’Exèrcit republicà el van fer sortir de casa a punta de pistola per assassinar-lo en un descampat immund on abandonaven les despulles d’animals morts per a adob», relata el dibuixant català, que després de recuperar la història del seu pare a 'Las guerras silenciosas', ara rescata les vides dels seus avis en una nova novel·la gràfica, 'Jamás tendré 20 años' (Norma).

Martín recorda al llibre l’ordre emesa el 19 de juliol de 1936, a l’inici del cop d’Estat de Franco, pel general sublevat Mola: «'Es necesario crear una atmósfera de terror... hay que dejar una sensación de dominio eliminando, sin escrúpulos ni vacilación, a todo el que no piense como nosotros'». I cita també l’escriptor francès Albert Camus: «Va ser a Espanya on la meva generació va entendre que un pot tenir raó i ser derrotat, que la força pot destruir l’ànima i que a vegades el coratge no obté recompensa».  

La seva àvia es va refugiar amb uns familiars a l’Hospitalet, on va conèixer qui seria el seu marit. Tots dos, avui ja morts, provenien de famílies pobres i humils i es van obrir camí, primer amb l’estraperlo, fent contraban de tabac des de Melilla, i després amb el reciclatge de vidre, un negoci en què van ajudar sempre les seves tres filles des de petites. Però en aquella postguerra, com tants altres, sempre van viure amb la por de ser delatats pel seu passat republicà i afrontant xantatges i extorsions de forces franquistes per no ser detinguts i poder seguir treballant.

DELICTES DE SANG

Era una Espanya en què ningú del bàndol perdedor estava segur enlloc. «Un amic del meu pare que es va exiliar va decidir tornar quan van fer una crida dient que als que no tinguessin delictes de sang, si tornaven, no se’ls afusellaria. Un cop tornat, li van clavar dos trets a la porta de casa, davant mateix de la seva germana. Ella es va trastocar i sempre se la va conèixer com la boja del barri», revela l’autor de Sangre de barrio, sobre Santa Eulàlia, on ell segueix vivint.

Notícies relacionades

Ifni: més que una mili ARREST PER ALERTAR D'UNA MENINGITIS

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

 A diferència de la seva àvia, el seu avi mai parlava de la guerra. Fins que un dia, el germà de Martín el va anar estirant de la llengua i va gravar els seus records en una casset, paraules que han permès a l’autor reconstruir el seu periple. «És important recuperar aquestes coses, perquè quedin en la memòria històrica. No s’ha de deixar escapar la possibilitat de parlar amb la gent que va viure una guerra –opina l’autor–. Quan a la televisió parlaven de si s’havia de desenterrar les fosses, ell sempre deia que podien mirar aquí i allà i més enllà. Tots sabien on es va assassinar gent i els semblava una barbaritat que no es fes. Ells havien patit l’indicible i es regiraven contra els franquistes reconvertits en demòcrates en la transició, Fraga el primer».

Ja des del títol, 'Jamás tendré 20 años', Martín destaca com un conflicte bèl·lic canvia la vida, sobretot dels joves. «La meva àvia i molts altres, saben que des d’aquell dia ja no tindran joventut».