Anar al contingut

NOVA NOVEL·LA

Blanca Busquets i els secrets d'una "mala pècora"

L'autora de 'La nevada del cucut' torna amb 'La fugitiva', la història d'una vella esquerpa marcada per un episodi de la seva infància

Anna Abella

Blanca Busquets i els secrets d'una "mala pècora"

LUAY ALBASHA

Blanca Busquets (Barcelona, 1961) no creu «en els dolents». Més aviat opina que «els dolents existeixen per les circumstàncies que s’han trobat» durant la seva vida. «Hi ha uns motius que fan que una persona sigui així», assenyala l’escriptora i periodista. Per això indaga en «el que li va passar», quan tenia a penes 14 anys, a la Mireia, la protagonista de La fugitiva (Proa). Ella és la seva primera «dona dolenta, una mala pècora». Ja apareixia a la seva anterior novel·la, Jardí a l‘obaga (2016), i ara és una vella esquerpa de més de 90 anys que viu sola al seu pis de Sarrià, on espia els veïns amb prismàtics d’òpera des del celobert mentre menysprea les seves assistentes.   

En el cas de la Mireia, «en comptes de cherchez la femme, cal buscar els pares» i la seva implicació en «el que li va passar», un fet que va tenir lloc quan després de la guerra civil el progenitor va tornar a casa des del front i que no s’ha de revelar per no oferir espòilers. «Ella no ho supera mai i afecta la relació amb totes les persones de la seva vida. Ella va sobreviure. És una supervivent. I es venja del món», explica l’escriptora. 

Les vergonyes s'oculten"

«El pitjor va ser que no va poder comptar ni amb la seva pròpia mare», afegeix l’autora de la celebrada i dura La nevada del cucut (Premi Llibreter 2011). «Tothom calla, és la casa de la vergonya. Abans i ara, a les ciutats i als pobles, les vergonyes s’amaguen, es tapa tot», sosté.

La protagonista de la seva novena novel·la, fent honor al títol, «fuig de tot, es passa la vida fugint des del dia que va ser el punt de partida del que li va passar i la va fer com és, del que la va trencar». I com que «trobem el que sembrem», passa un temps a la presó als anys 70 perquè va fer «coses molt grosses». Busquets recupera en aquest episodi la seva experiència com a voluntària a l’àrea de psiquiatria d’una presó durant any i mig. «Allà vaig aprendre el que no s’aprèn en tota una vida, el que veus allà no ho veus enlloc més, és el món en petit. És un lloc on hi ha funcionaris que són bones persones i altres, pocs, que són uns sàdics. Encara que per dir això em van portar davant el jutge», recorda l’autora de La casa del silenci.

A la presó, a la seva protagonista «li passen coses molt dures i fortes», però a Busquets li serveix per seguir descobrint personatges secundaris, que «són com la vinagreta de les amanides», entre ells la Maria de les trenes, que va matar el seu marit amb tora blava (Aconitum napellus) una planta molt verinosa. L’escriptora també segueix fidel a incloure en la trama secrets, perquè «són la salsa de la vida», i torna, encara que només sigui en el passat de la Mireia, a la Carena, un poble que és el seu estimat Cantonigròs fictici.       
    

Però subratlla que, encara que l’anciana no s’avé amb el seu fill i la seva filla i menysprea els que l’envolten, sí que manté «una relació amable amb la seva neta Sònia, que és la llum, l’esperança, que farà que ella es buidi». Entre visita i visita, la vida de la dona «parla de l’evolució dels barris de Barcelona, com el de la zona de Sarrià on avui hi ha la llibreria A Peu de Pàgina, de la Costa Brava dels 70 d’ambient pijo que ella va viure perquè es va casar bé, de l’evolució de les persones que l’envolten i de si mateixa, de l’envelliment».