'Call me by your name', l'embruix del primer amor

És una d’aquelles pel·lícules que forgen el seu prestigi a foc lent fins a convertir-se en un dels esdeveniments cinèfils de la temporada. 'Call me by your name' es va presentar fa un any al Festival de Sundance i, a partir d’aquell moment, van començar a saltar les alarmes. Les crítiques eren entusiastes i les cròniques parlaven d’espectadors commocionats a l’acabar la projecció. Després van arribar Berlín, Toronto i Sant Sebastià i les reaccions sempre eren les mateixes. El 'hype' estava pels núvols. ¿Què tenia d’especial aquella pel·lícula que causava tants estralls allà on es projectava?

'Call me by your name' es basa en la novel·la del mateix nom escrita per André Aciman el 2007. La història se situa en un poble indeterminat del nord d’Itàlia, on un jove de 17 anys, Elio, s’enamora d’Oliver, un estudiant que va al poble a passar l’estiu amb la seva família per acabar la seva tesi doctoral. Els productors Peter Spears i Howard Rosenman van adquirir els drets de l’obra literària i van començar a buscar un director que s’adeqüés a les característiques del projecte. Se’ls va acudir la boja idea d’ajuntar dues personalitats cinematogràfiques de generacions diferents, encara que unides pel gust estètic exquisit, les atmosferes sumptuoses i el detallisme a l’hora de narrar les seves històries: James Ivory i Luca Guadagnino.

Finalment, degut a l’avançada edat d’Ivory, es va decidir que aquest n’escrivís l’adaptació i Guadagnino la dirigís. La sinergia entre tots dos va ser tan bona que van aconseguir que es convertís en una obra molt personal per a cada un d’ells. A Ivory li va permetre tornar als paisatges sensitius de la seva mítica 'Maurice' (1987), i a Guadagnino, a la seva pròpia adolescència, quan ell mateix va ser conscient de la seva sexualitat entre revetlles nocturnes i cançons de The Psychedelic Furs i Franco Battiato.

Diverses polèmiques han esquitxat la pel·lícula, totes relacionades amb el fet que es tracti d’una història d’amor entre dos homes. Els sectors més reaccionaris es van mostrar indignats davant la diferència d’edat (11 anys) que separa els protagonistes, i l’actor James Woods, en un tuit, va llançar un atac furibund contra la pel·lícula afirmant que exalçava la pedofília. A més a més, la campanya de premsa de Sony va ser molt criticada per no mostrar de manera explícita que era una pel·lícula de temàtica homosexual, ja que alguns cartells de promoció mostraven Elio tontejant amb la seva amiga Marzia. 

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

Però aquestes controvèrsies no han afectat la carrera de la cinta. A la web de referència 'Rotten Tomatoes' té un 96% de puntuació i ha aconseguit un bon nombre de nominacions en gairebé tots els premis de la temporada fins a arribar als Oscars, on competeix en les categories de millor pel·lícula, millor guió adaptat, millor cançó original (el delicadíssim tema compost per Sufjan Stevens titulat 'Mystery of love) i millor actor per a l’autèntica revelació del film, Timothée Chalamet'. Si Ivory i Chalamet guanyessin l’estatueta, es convertirien en els guanyadors amb més (89 anys) i menys (22) edat de la història dels premis en les seves respectives categories.

Però encara faltaria respondre a la pregunta: ¿Què fa que 'Call me by your name' sigui tan especial? Guadagnino ens submergeix en una atmosfera envoltant que exalta la sensualitat dels cossos banyats pel sol d’un estiu mediterrani. La voluptuositat del camp, el so de les cigales i les llargues migdiades es fonen amb el neguit hormonal i l’ànsia d’un adolescent que es debat entre la confusió i el desig. Es tracta d’una mirada idealitzada, la del primer amor, però també hi trobem molta incertesa que té a veure amb el descobriment de la identitat sexual i l’entrada en l’edat adulta a través de l’aprenentatge de la passió i el desengany. Aquests són els grans temes que recorren la pel·lícula i per aquesta raó, l’espectador hi estableix un vincle tan íntim. A més a més, conté dues escenes que ja figuren entre les més emocionants del cine recent: una conversa de pare i fill que és un exemple de tolerància i un pla final d’Elio que es fon amb els títols de crèdit perquè la seva mirada quedi suspesa en la memòria durant molt temps.