Anar al contingut

NOVA ETAPA

El MNAC realça la importància dels seus fons de renaixement i barroc

El Palau Nacional mostra la col·lecció d'aquest període amb una nova presentació i la integració del llegat Cambó i el dipòsit Thyssen

El recorregut permet descobrir que a les sales llueixen importants treballs de Velázquez, Zurbarán, Tiepolo i Fragonard, entre altres

Natàlia Farré

ALBERT BERTRAN

zentauroepp41764069 mnac180124172658
mnac

/

«La gent se sorprèn quan diem que tenim obres de Velázquez, El Greco, Zurbarán, Tiepolo i Fragonard». Ho assegura Pepe Serra, director del Museu Nacional (MNAC). Així que deu ser veritat. I ho és, però només en part: «Passa en l’entorn més pròxim, però no a nivell internacional, on la col·lecció de renaixement i barroc és reconeguda». No en va les obres del centre que més surten en préstec són les d’aquests períodes. Tenim per exemple El xarlatà de Tiepolo, un oli sobre el qual pivotarà, a l’estiu, l’exposició Casanova: the seduction of Europe, al Museum of Fine Arts de Boston, i Retrat de Charles-Michel-Ange Challe de Jean-Honoré Fragonard, que ha protagonitzat recentment una mostra de l’artista rococó a la National Gallery de Washington. Amb tot, les més demandades són Sant Pau, de Diego Velázquez, i Natura morta d’atuells i Sant Francesc d’Assís segons la visió del papa Nicolau V, totes dues de Francisco de Zurbarán.

I a revaloritzar el potencial artístic que conserva el centre del període que inclou del gòtic al modernisme ha centrat els seus esforços el MNAC aquests últims dos anys. El resultat és una nova presentació dels fons de renaixement i barroc en la qual tot llueix més, i en la qual es busca mostrar el museu com un ens viu. «No només hem canviat les peces de lloc i els relats, hem canviat la naturalesa del lloc i altres qüestions sobre què és un museu i per a què serveix». L’objectiu: «Que sigui un espai de participació, d’ús, que la gent hi pugui venir repetidament perquè el que s’ofereix és una experiència de valor afegit: de coneixement, de gaudi, de sorpresa». Això vol dir generar narratives obertes i crítiques que interpel·lin l’espectador des del present.

Per aquest motiu s’han sacsejat contingut i continent. S’ha acabat amb els llargs i «infernals» passadissos blancs (no hi havia al món cap més museu amb les parets així pintades en les col·leccions d’aquest període) i amb les obres penjades totes a la mateixa distància pels quals se circulava en processó: «Tenim comprovat que els visitants caminaven però no s’aturaven». Ara les parets llueixen de color blau o vermell, i s’han creat sales més dinàmiques que afavoreixen el ritme i l’experiència de la visita al museu. 
    
REDESCOBRIR PECES 

El contingut també ha experimentat un gran moviment. S’ha fugit del relat cronològic i canònic: «Si volguéssim explicar la història del renaixement i el barroc amb aquesta col·lecció, el que faríem és deixar parets en blanc». Així que s’ha optat per deixar fluir el relat que emana dels mateixos fons. Uns fons que no surten d’una col·lecció de la reialesa, sinó de la suma de moltes col·leccions privades i de compres de la Junta dels Museus. I que respon al gust dels compradors, així que de la mateixa manera que hi ha diverses peces de Zurbarán, no n’hi ha cap de Murillo.

De manera que les 250 obres en exposició s’agrupen per criteris temàtics seguint els tòpics visuals de l’època: paisatge, retrat, bodegó, misticisme... Però amb una excepció: en tres apartats s’ha optat per l’ordenació cronològica per la seva potència: el renaixement a Catalunya al segle XVI, un moment de gran esplendor amb obres de Damià Forment i Ayne Bru; el segle d’or espanyol, representat per Velázquez, Ribera, Ribalta i Zurbarán, i el barroc català amb Antoni Viladomat i Francesc Pla el Vigatà. 

Hi ha també una important novetat: el llegat Cambó i el dipòsit Thyssen, que fins ara es mostraven segregats, s’han integrat en el relat. Ara es veuen millor: des del museu afirmen haver redescobert peces com la «sensacional» La Mare de Déu i el Nen amb santa Isabel i sant Joanet de Rubens, que amb l’anterior distribució «passava desapercebuda». A més amés, segueix sent possible fer un recorregut selectiu: l’audioguia i la gràfica permeten anar a buscar les obres donades pel mecenes català o per les del baró. Així com interessar-se només per alguns artistes. «Hi ha diferents nivells de lectura que no competeixen entre ells. Són alternatius i complementaris».

Per a l’ocasió també s’han tret peces de les reserves que feia anys que no havien estat vistes i s’han restaurat, com El rei Venceslao IV sentencia sant Joan de Nepomucè de Paolo de Matteis, que ha costat dos anys de treball deixar-la en condicions, i l’Ecce Homo de Manuel Pereira, un escultor espanyol de factura increïble però poc conegut. També s’ha firmat un comodat amb la Fundació Amatller que cedeix dues importants peces de Bartolomé de Bermejo. Així, el recorregut l’obre l’artista cordovès, gòtic per a uns i renaixentista per a altres, amb quatre taules (dos són del MNAC) d’un retaule per identificar. Les peces de Bermejo subratllen la idea de continuïtat i l’absència de tall radical entre el món del gòtic i el renaixentista. 
    
«UNA PERLA» 

Amb tots aquests canvis es posa en relleu el valor d’aquesta part de la col·lecció del museu que tenia un punt de germà pobre fruit del context en què es van crear els fons. Un moment en què en l’imaginari popular dominava la idea d’un passat medieval català esplendorós, i deixava el període del renaixement i del barroc com a menor. Però és en realitat «una perla». Paraula de director.

Temes: Museus MNAC Art

0 Comentaris
cargando