Cançons amb memòria a l'Alguer

Les cançons potser són la manera més directa d’establir un vincle emocional amb una llengua que viu a la intempèrie: el català de l’Alguer, sense oficialitat, ni presència a l’escola, ni televisió, amb uns 12.000 parlants que viuen separats per centenars de quilòmetres de mar de la resta de la seva comunitat lingüística. Aquesta idea va portar el festival Barnasants i la Plataforma per la Llengua a organitzar el concert Mans manetes. L’Alguer: paraules, cançons i veus de minyons, que es va estrenar ahir, dissabte, a la ciutat sarda. Un projecte encaminat a fer que el públic d’aquí i d’allà es reconegui en aquestes cançons, populars majoritàriament, tant catalanes com alguereses, cançons de bressol i històries costumistes, de verema o de pesca, amb melancolia, sarcasme i festa. 

Hi va haver somriures emocionats, cors i palmes al Teatre Municipal, així com paraules sobre la cultura, «la primera de les sobiranies», va dir Pere Camps, director de Barnasants, i un recordatori que el català «és una llengua que parlen 10 milions d’europeus», va deixar anar Mireia Plana, vicepresidenta de la Plataforma per la Llengua.

Les cançons de Mans i manetes, seleccionades per Marc Serrats (Xerramequ) i l’alguerès Claudio Gabriel Sanna, s’han gravat en un bonic disc llibre. I l’escenari es va omplir primer de minyons, nens algueresos d’entre 7 i 11 anys, tots amb el mapa del domini lingüístic imprès a les samarretes i unes veus prestes per cantar-les. Peces com Tripijoc, que Sanna va gravar en altres temps amb el seu grup folk Càlic.

Aquest cantautor va obtenir una certa popularitat a Catalunya amb la cançó Santa Ryanair, un homenatge a la companyia aèria per haver acostat els territoris de parla catalana. Ryanair va deixar de volar a l’Alguer, i ara s’ha d’arribar a la ciutat sarda a través de Cagliari, tot i que Vueling reprendrà la connexió a finals de març. Sanna va recuperar aquest dissabte Pino Pires, un clàssic de la cançó algueresa, amb la seva sarcàstica Sant Miquel humanitzat.

Llum del sud

En contrast amb la innocència dels minyons, el probe senyor cantautor i barber Àngel Maresca, rascant la guitarra a La rateta poligueta i esquitxant-la amb sentits «miaus». Maresca regenta el seu establiment, Lo barber, al mateix centre històric, i és l’últim exponent de la que sembla que és la rica tradició algueresa dels músics barbers. Vestigis d’una era anterior a la ràdio, quan hi anaves, t’asseies i abans de retallar-te les patilles et cantaven una rondalla. Maresca encara ho fa. I va publicar fa uns mesos, a la seva edat tardorenca, un primer disc, Cants, històries.

Notícies relacionades

L’encara incert futur de les pintures de Sixena: ¿tornaran a Aragó o seguiran al MNAC?

Nathy Peluso fa vibrar el Sónar amb un enèrgic directe

Per part ibèrica, a més de Serrats, van desfilar Pau Alabajos i Meritxell Gené. El valencià va citar a Estellés a la tendra Cançó de bressol, que el poeta va escriure per la mort de la seva filla de quatre mesos, i la lleidatana va posar accents de llum meridional a Les nenes maques, peça que Serrats es va atrevir a proposar com a himne de Catalunya, amb «menys lletra» que l’oficial. La història d’en Joan Petit va fer cantar alegrement «amb el cap, cap, cap» i «amb el nas, nas, nas» tot el teatre passant per alt el seu origen tenebrós (segons els orígens d’aquesta cançó occitana, les parts del cos citades eren sotmeses una per una a la poc simpàtica tortura de la roda). 

Cants de la memòria compartida, en fi, amb metafòrica presència infantil projectada cap al futur, que van reanimar un vell vincle històric amb origen al segle XIV. A aquest costat del Mediterrani, el teatre Joventut, de l’Hospitalet, els acollirà el 23 de març en un format més ampli al qual se sumaran veus com Joan Garriga (La Troba Kung-Fú), Sanjosex i Carles Belda.