Lucrecia Martel: "Els herois em semblen el pitjor del pitjor"

Durant la passada dècada, i amb només tres pel·lícules –'La ciénaga' (2001), 'La niña santa' (2003) i 'La mujer sin cabeza' (2008)–, la directora argentina Lucrecia Martel es va convertir en cineasta fonamental. Després, de forma inesperada, va semblar esborrar-se del mapa. El seu retorn a les pantalles ha sigut una odissea. Per completar Zama, adaptació d’una novel·la d’Antonio di Benedetto, va necessitar fins a 16 productors, entre els quals figuren els germans Almodóvar. Una vegada completada, la pel·lícula va ser rebutjada per festivals com Cannes, Berlín i Sant Sebastià. Finalment va veure la llum a la Mostra de Venècia, i des d’aleshores, la crítica s’ha rendit sistemàticament davant d’ella.

–Zama ha tingut una acollida extraordinària. ¿Se sent reivindicada?

–Bé, una cosa així sempre és benvinguda. Però miro de mantenir-me impermeable al que diguin de mi, fins i tot si és bo. Les opinions negatives i les positives exerceixen el mateix nivell de violència sobre mi. Em treuen de l’eix. Per a mi, el procés de fer cine és tan vital que condicionar-me a una mirada externa implicaria anar en contra de mi mateixa d’una forma molt perjudicial. El dia que vulgui supeditar-me a un altre, em casaré.

–Entre Zama i la seva anterior pel·lícula, La mujer sin cabeza (2008), han passat nou anys. ¿Massa temps?

–El necessari. Existeix aquesta noció que els directors han de rodar sense parar, i no hi estic d’acord. No cal filmar tant. Almenys, jo no: no tinc ni moltes coses a dir ni moltes ganes de treballar. Vivim en una època en què produïm en excés, sense motiu, en tots els àmbits. Cada vegada que sento que una productora o un canal de televisió que estan buscant continguts m’entra la depressió. En el fons són això, contenidors: galledes d’escombraries gegants. Jo intento no llançar porqueria sense parar.

–¿Per què va decidir adaptar la novel·la de Di Benedetto?

–Vaig passar un any i mig treballant com una boja en un guió que al final vaig haver de ficar en  un calaix, perquè no disposo dels drets del còmic en què es basa. Per oblidar aquell revés em vaig embarcar en un estrany viatge fluvial, durant el qual vaig llegir el llibre. En el fons, Zama és la història d’un home que està atrapat esperant una cosa, un premi pel que ha fet, i jo llavors em sentia exactament igual; esperava ser recompensada per aquell guió que havia escrit i no es podria rodar. Suposo que per això em va impactar tant la lectura del llibre.

–La novel·la, de fet, està dedicada a les víctimes de l’espera. ¿És tan dolent esperar?

–¿Què és l’espera? Com dic, les ànsies per l’arribada d’una cosa que creiem que ens mereixem. En altres paraules, encarna una idea que un té de si mateix i, per tant, és una trampa. Si fóssim més flexibles respecte a qui som, no seríem tan proclius al fracàs. El fracàs passa quan tenim una idea molt concreta del que som i el que volem. La identitat genera rigidesa, i el que és rígid tard o d’hora es trenca. La nostra cultura s’ha entestat en la rigidesa.

–¿A què es refereix?

–A tota aquella col·lecció d’expectatives per les quals ens deixem  pressionar, i que ens han convertit en una cultura de psicòpates. Estem permanentment exposats a ideals, de bellesa o d’edat o de sexe, que no deixen de recordar-nos tot allò que mai aconseguirem ser o tenir. Per això sento simpatia pel meu personatge, Diego de Zama, encara que sigui un guillat. M’agraden els personatges febles i defectuosos, són més reals. Els herois, en canvi, em semblen el pitjor del pitjor.

–Zama, en tot cas, és pitjor que un guillat: és l’encarnació mateixa del colonialisme.

–El colonialisme i el seu discurs triomfalista, sí. Els que estan en el poder són els que escriuen la Història, i per tant és molt difícil conèixer-ne res que no passi per la mirada de l’home blanc del segle XVI. Això vol dir que la història de les colònies no és més que una mentida, un relat que es va enviar per justificar una successió de crims i saquejos. Per això, per a mi era important oferir una versió de la Història que estigués al marge del relat oficial, que és pura fal·làcia.

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

–¿Per què, en aquest cas, hi ha una absència gairebé total de violència a la pel·lícula?

–Per motius morals. En el guió vaig incloure una escena de violació, però després vaig decidir no filmar-la. No em venia de gust fer-ho. Actualment, una dona és violada o assassinada cada 20 hores a l’Argentina, i crec que una xifra així m’obliga a plantejar-me certes coses. He arribat a convèncer-me que un artista que inclou racisme o violència en les seves pel·lícules podria estar promovent els comportaments que precisament mira de denunciar.