Gertrudis, una revetlla amable

Quan Gertrudis va tornar, després d’una parada de tres anys, es podria haver trobat que l’escena, molt canviada, li reservava poc més que un bonic lloc en un racó remenant les maraques. Però no ha sigut així: no hi ha hagut temps ni per a l’oblit ni per a la nostàlgia, i el grup de la Garriga ha recuperat la seva plaça valent-se d’un repertori que ha continuat corrent de boca a orella i de les cançons fresques d’Ara volo alt, el seu disc de tornada.

I així, Gertrudis es va sentir amb  prou forces per compartir una festa amb els seus seguidors, divendres a l’Apolo (Festival del Mil·lenni), en què presentar per fi a Barcelona l’últim disc. Sala amb entrades esgotades i el grup, rodat i crescut per mostrar-se en tota la seva plenitud. Gertrudis va fer servir en el seu dia la rumba per proposar un estil de vida desenfadat i una mica kitsch, una costumista «política de revetlla», deien, alimentada per somnis de barri, on el violinista, Edu Acedo, evocava l’Europa oriental sense haver-hi estat mai, i el cantant, Xavi Ciurans, tenia aspecte de noi normal però una mica excèntric. Tot això segueix en aquest Gertrudis més madur i igual de descarat, encapçalat per un Ciurans que, mirant a la sala, es va sorprendre perquè «després de 17 anys encara hi hagi gent».

Joc de complicitats

La recepta entre mestissa i festiva de Gertrudis és amable i manté a ratlla l’efectisme patxanguer més invasiu; tira de ritmes ballables però no sembla tan encaminada a imposar moments d’eufòria col·lectiva forçosa com a establir amb el públic un joc de complicitats. Les seves cançons posseeixen cert codi melòdic pop, com a Aire, del nou treball, que va obrir la nit, si bé miren amb freqüència a Jamaica. Tot i això, més enllà del repertori, el grup va aconseguir construir tot un estat anímic a cop de gag escènic simpàtic, de versió irònica

(¡MC Hammer!) i de gest del molt showman Ciurans.

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

Guillem Solé (Buhos) va sumar la seva veu a la skatalítica Tot el que vaig patir, i Joan Miquel Oliver va portar una cançó pròpia, Dins un avió de paper, que va cantar Xavi Freire i que va encaixar amb el costat més subtil de Gertrudis. El violí va ser protagonista quan van aparèixer Vassil Lambrinov (Blaumut), Roser Loscos (Las Migas) i Aniol Nebot (Hora del Joglar) a joguinejar amb clàssics populars com la Marxa Radetzky, de Johann Strauss. Edu Acedo va citar la Dansa hongaresa número 5, de Johannes Brahms, i va colar un medley en què Els segadors, cantat sentidament pel públic present, va conduir a la banda sonora de Titanic, amb una lectura subliminal que deixarem per a una altra ocasió.

Llatinitat explosiva a Oye, una mica de melancolia a Tan lluny de tu, i més violins, fins a vuit, els de l’Orquesta Vozes, en la solemne Que bé que s’hi està. Les noies de Roba Estesa es van apropiar de L’últim ball i Adrià Salas, de La Pegatina, es va sumar a la cançó fetitxe de Gertrudis, Samarreta, entre acords calents de guitarres en ventilador, recordant com va començar tot en la singladura d’aquest grup diferent, exponent d’una revetlla sense pompa.