CRÍTICA DE CINE (SENSE ESPÒILERS)

Crítica 'Star wars: Els últims Jedi': un renaixement necessari

El film de Rian Johnson funciona menys com la peça central d'una trilogia que com un punt culminant, que representa el final d'un cicle i el principi d'un altre

Arriba un segon tràiler de ’Star Wars: Los últimos Jedi’ que està ambientada dues dècades després de la trilogia original. / EUROPA PRESS

Arriba un segon tràiler de ’Star Wars: Los últimos Jedi’ que està ambientada dues dècades després de la trilogia original.
Tràiler de ’Star wars. Capítol VIII: Els últims Jedi’ (2017).

/

2
Es llegeix en minuts
Nando Salvà

Star Wars: Els últims Jedi ★★★★

Direcció:  Rian Johnson

Amb:  Daisy Ridley, Mark Hamill, Carrie Fisher, John Boyega, Adam Driver, Oscar Isaac

Títol original:  'Star wars: The last Jedi'

País:  Estats Units

Durada:  152 minuts

Any:  2017

Gènere:  Aventures

Estrena:  15 de desembre del 2017

El director Rian Johnson tenia dues opcions òbvies amb Els últims Jedi: usar L’imperi contraataca (1980) més o menys de la mateixa manera que J. J. Abrams i El despertar de la força (2015) van usar La guerra de les galàxies (1977) –és a dir, com un clar model– o seguir el seu propi camí. En comptes d’escollir, ha fet les dues coses. Per un costat, la nova pel·lícula evoca la segona entrega de la trilogia original no només incloent xerrameca sobre el destí i al·lusions a assumptes com el valor i la solidaritat, sinó també seqüències que directament estan inspirades en ella. Però per una altra banda Johnson subverteix completament les nostres expectatives, lligant caps i desvelant misteris, tancant abruptament línies narratives i obrint-ne altres que desvien del tot la direcció que suposàvem que tenia la saga.

En aquest sentit, Els últims Jedi funciona menys com la peça central d’una trilogia que com un punt culminant, que representa el final d’un cicle i el principi d’un altre. Els personatges parlen tan repetidament de la necessitat de desenganxar-se del passat i acceptar el futur, i es comporten fins a tal punt d’acord amb això, que la pel·lícula fins i tot arriba a percebre’s com una posada en qüestió d’El despertar de la força i de la tossuda tendència dels fans a la nostàlgia.

Notícies relacionades

Al mateix temps, Johnson troba oportunitats més que suficients per proporcionar emocions més purament viscerals. Els últims Jedi acumula persecucions i combats espacials i duels d’espases làser, i amplia significativament el catàleg de poders associats a la Força d’una forma que potser farà enfurismar molts puristes. Per un altre, ocasionalment deixa anar un sentit de l’humor una mica poca-solta que no només serveix per donar un respir dramàtic als herois, sinó que també aconsegueix fracturar la solemnitat dels dolents d’una manera que els fa semblar més ridículament humans. I tot això mentre explora les psicologies dels uns i dels altres amb una profunditat de què no es recorda que Star wars hagués fet gala amb anterioritat, fins al punt d’arribar a desdibuixar ocasionalment la línia que separa els uns dels altres.

Els últims Jedi dura dues hores i mitja, i no totes les aventures laterals que conté arriben a justificar la seva pròpia existència. Especialment en la primera meitat, presenta dificultats per combinar de forma dramàticament vigorosa els seus nombrosos fronts narratius. Però fins i tot llavors resulta commovedora per la seva forma de reconèixer l’abast del dolor provocat per la pèrdua –d’aliats i amics, d’il·lusions i ideals, de confiança i esperança i de vides humanes–, i per la seva confiança en el fet que d’aquest traumàtic procés en resultarà un necessari renaixement.