Adolf Loos, un rebel a la rància Viena del 1900

. 

. 

.

. 

.

L’ arquitectura al servei del client: el vienès Adolf Loos (1870-1933) tenia molt clar que l’arquitecte no podia imposar el seu disseny, el seu gust o la seva estètica als clients, és a dir, a les persones que havien de viure als espais que ell creés, perquè, en definitiva, les cases havien de ser el refugi per al món privat dels seus habitants i respondre a la seva necessitat de confort. «S’ha de recuperar la seva figura perquè avui, en aquesta època d’exhibicionisme públic que vivim, cada vegada és més necessari preservar l’espai privat i la intimitat, i el disseny pot ajudar a fer-ho», assegura Pilar Parcerisas, comissària de l’exposició Adolf Loos. Espais privats. És la més completa sobre aquest pioner de la modernitat, que fins al 25 de febrer acull el Museu del Disseny en coproducció amb l’Obra Social La Caixa. 

Cita la comissària Stefan Zweig per definir el que va aconseguir Loos a Viena: «A l’arquitectura i el disseny s’hi havia donat la volta de dins a fora com si fos un mitjó». A això hi va ajudar el seu referent, Otto Wagner, i la influència, després de passar pels EUA, «del gran esperit pràctic dels nord-americans en la vida quotidiana», explica Parcerisas. Loos es va alçar com un rebel en la decadent i rància Viena del 1900, que no l’hi va perdonar i li va negar encàrrecs institucionals: va qüestionar la secessió vienesa, que, basada en l’ornamentació, «omplia d’objectes elitistes i inútils que no s’usaven les cases burgeses» i, davant d’això, va plantejar una revolució estètica dirigida per la senzillesa i «criteris de racionalitat i d’economia en la construcció i el disseny». Va ser, doncs, sobretot arquitecte d’interiors, amb espais concebuts en diferents altures (precursors dels dúplexs), definits per l’ús que se’ls dona. Els seus exteriors són simples i despullats, definits pels interiors.

    

MOBILIARI ECLÈCTIC

Uns 120 mobles –entre ells 50 cadires i butaques, 13 llums, 21 taules, escriptoris, tocadors, llibreries... també penja-robes o miralls creats per Loos (alguns van ser tunejats per ell, canviant-ne, per exemple, la tapisseria)– s’exposen en composicions que evoquen saletes o despatxos. A les parets, el visitant observa, en fotos a escala real, com eren les estances. Amb preferència per l’estil Chippendale, les cadires Liberty, les butaques Biedermeier o els sofàs Chesterfield, sorprèn la postmodernitat i l’eclecticisme en la barreja d’estils i peces: les cadires que envolten les taules o les butaques d’un mateix espai de conversa són totes diferents. I hi podem trobar de costat un moble anglès amb altres d’inspiració egípcia, turca o oriental. 

Troben avui la seva rèplica en dissenys moderns respatllers, recolzabraços i seients ergonòmics; protectors a les potes per no fer malbé sòls o alfombres; taules entapissades o amb rajoles; llibreries giratòries; tauletes auxiliars de diverses mides que es guarden una dins de l’altra; llums que són bombetes despullades... 

Notícies relacionades

40 segles d'art a CaixaForum

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

La mostra revela com tractava de forma singular els espais considerats llavors femenins –«íntims i lligats a la sexualitat i la reproducció, com el dormitori de la seva dona, minimalista, en blancs i blaus i cortines a les parets»– i els masculins: un despatx o una biblioteca, de fustes fosques. 

La mostra, amb peces de la col·lecció Hummel i el museu Albertina de Viena, es tanca amb maquetes de projectes no realitzats.