Kazuo Ishiguro: "El racisme, un monstre que es desperta"

«Feia uns quants anys que vivia en una bombolla», va confessar ahir l’escriptor britànic d’origen japonès Kazuo Ishiguro en el transcurs de la tradicional lectura que ofereix el premi Nobel de Literatura en vigílies de l’entrega dels premis a Estocolm. «No havia sigut capaç d’adonar-me de la frustració i de les preocupacions de molta gent al meu voltant», va reconèixer en un discurs autocrític en l‘àmbit personal i crític en el col·lectiu. Davant el final dels ideals de la seva generació, la de l’«optimisme», poc marge d’esperança han deixat sobre el present els nous temps de «divisions perillosament creixents». I la literatura, amb prou feines un parell de reptes per millorar almenys el petit racó de les lletres al món i en el millor dels casos «trobar una nova idea, una gran visió humanista al voltant de la qual congregar-nos» en un moment en què «sembla faltar-nos una causa progressista que ens uneixi».

Ampliar la diversitat

«Si pretenem tenir un paper rellevant en aquest futur incert, si pretenem obtenir el millor dels escriptors d’avui i del demà, crec que hem d’ampliar la nostra diversitat», va plantejar a la conclusió del discurs. En primer lloc, va dir, «ampliar el nostre món literari per incorporar-hi moltes més veus procedents de més enllà de les zones de confort de les elitistes cultures del primer món». I en segon lloc, «no resultar en excés estrets o conservadors en la nostra definició del que és la bona literatura», acceptant amb la «ment oberta» les creacions de la nova generació que «arribarà amb tot tipus de noves i en ocasions desconcertants maneres d’explicar històries importants i meravelloses».

Notícies relacionades

Kazuo Ishiguro guanya el premi Nobel de literatura 2017

Nicky Jam, Arcángel i Luis Fonsi omplen d’èxits l’Energy Fest

«L’any 2016, marcat per sorprenents –i, per a mi, absolutament depriments– esdeveniments polítics a Europa i als Estats Units, i de nauseabunds actes de terrorisme escampats per tot el planeta, em va obligar a admetre que l’imparable avanç dels valors liberals que havia donat per garantit des de la meva infància podria haver sigut una mera il·lusió», va lamentar l’escriptor. Després de l'«autocomplaença i les oportunitats perdudes» en l’època que va sorgir arran de la caiguda del mur de Berlín, s’ha arribat a un present «en què proliferen ideologies d’ultradreta i nacionalismes tribals»  i en què «el racisme, en les seves formes tradicionals i en les seves versions modernitzades i maquillades, torna a augmentar, i es regira sota els nostres civilitzats carrers com un monstre que es desperta».

Ishiguro, però, va iniciar la seva conferència amb un llarg recorregut per la seva biografia, des que va arribar amb 5 anys al Regne Unit amb una família que pensava tornar al cap de l’any al Japó, però que no hi va tornar mai. L’escriptor va repassar els inesperats moments d’il·luminació que van marcar cada gir de la seva carrera literària: el descobriment que el seu Japó era una construcció imaginària que havia de deixar per escrit abans que s’esvaís (cosa que  va fer en els dos primers llibres), la lectura de Proust durant una malaltia, una cançó de Tom Waits, Ruby’s Arms, que li va fer replantejar la personalitat del majordom protagonista d'El que queda del dia, una visita a Auschwitz i el film de Howard Hawks El Siglo Veinte (difosa a Espanya com La comedia de la vida).