Jota (Los Planetas): "L''indie' va deixar una estructura que segueix vigent"

La gira de Zona temporalmente autónoma, el nou disc de Los Planetas, que a l’abril va recalar a la sala Apolo, torna avui a Barcelona davant un aforament més gran, el del Sant Jordi Club (21.00 hores). El cantant i guitarrista del grup, Jota, respon a aquest diari per via telefònica des de casa seva, a Granada.

–El disc parla d’espais alternatius als corrents dominants. ¿Els troba en la seva vida quotidiana? 

–Sí, d’això parla el llibre de Hakim Bey, i en això estem. No sempre és fàcil, però es tracta de crear espais de treball comuns, una cultura amb què pugui identificar-se molta gent.

–Veu Los Planetas com un exponent de cultura popular. 

–Sí, música pop, bàsicament rock’ n’roll, amb formes noves, integrant el llenguatge del flamenc. Ho seguim intentant en cançons com Islamabad, que tenen cert pòsit de música andalusa.

–En el nou disc, la influència flamenca és més subtil. 

–És que nosaltres, en realitat, no fem palos flamencs. A La leyenda del espacio hi havia aquestes referències als palos de què estan tretes les cançons, però no respectaven gaire els patrons. S’inspiren en això, però no és flamenc el que fem; només hi ha certes fórmules que ens agrada situar en un altre context.

–Ha arribat a dir que el rock’n’roll és una evolució del flamenc i la guitarra espanyola. 

–¡Sí! [riu]. Bé, ¡intento reivindicar el valor de la meva terra i de la meva cultura! Sí, penso que la guitarra flamenca ha tingut una influència enorme, molt determinant, en el rock’n’roll. Les cordes, l’afinació…, això és la part més bàsica.

–Els seus paisans de Lagartija Nick acaben de reaparèixer amb un disc. ¿Omega, la seva obra amb Morente, va exercir influència en Los Planetas?

–I tant. La cançó Omega en particular. Amb Antonio [Arias] ja compartíem mànager i ell havia produït abans el nostre primer disc [Medusa ep, 1993]. El nou de Lagartija em sembla molt interessant. Ja m’agradava molt el que estava fent ell en solitari, i aquí em fa la sensació que torna una mica a una etapa anterior.

–Als 90, Los Planetas semblaven estar en un altre món. 

–Però ja una cançó com Santos que yo te pinté estava inspirada en coses flamenques, i Maniobra de evasión, el ritme de Montañas de basura… Lagartija i Enrique eren com dos mons oposats, cada un feia la seva, i nosaltres el que vam intentar va ser unir aquests dos tipus de música.

–A Islamabad

–Tot, el veig interessant com a moviment social, com a forma nova de música, com a tendència cultural. En aquest àmbit hi ha una explosió d’artistes que fan música molt senzilla, interessant i barata.

–¿Li agrada que generi tant amor com odi? 

–Sí, perquè qualsevol moviment cultural que intenti transcendir ha de transgredir una mica les normes i canviar les coses. Aquesta és precisament la funció de l’art, de la música: provocar reaccions, que la gent parli i discuteixi.

–¿Veu en el trap una frontera generacional? 

–No deixa de ser música urbana i no deixa de ser rock’n’roll. El hip-hop també es basa en el rock’n’roll. ¿Que si hi ha una bretxa? Diria que no, crec més en la continuïtat de les cultures populars, que es van transformant segons s’inventen tecnologies que permeten comunicar idees de forma més fàcil.

–Yung Beef [Los Santos, abans PXXR GVNG] va aparèixer al concert d’Apolo. Molta càrrega simbòlica. 

–Reflecteix aquesta continuïtat de la cultura urbana. És molt reconfortant veure que hi ha xavals que tenen un punt de vista interessant i que no es perd la contracultura informativa, aquesta forma crítica, provocadora, intentant soscavar els fonaments dels plantejaments morals més obsolets.

–¿Veu ara l’indie

–No, amb això no hi estic d’acord. Aquella escena indie va crear un moviment molt potent i que ha deixat una estructura encara vigent. Ara pot estar millor o pitjor, o ser més o menys comercial, o haver perdut part de la seva essència, però aquella idea d’escena alternativa de transmissió cultural s’ha mantingut. És reduccionista dir que un plantejament crític hagi de ser explícit.

–Han passat set anys des del seu anterior disc llarg. ¿Los Planetas és un grup cada vegada més difícil de moure? 

–Hem estat immersos en altres projectes. Hem tret un disc de Los Evangelistas, que és com de Los Planetas amb Antonio Arias, i vam estar un altre any de gira, i després la feina amb Grupo de Expertos Solynieve, Los Pilotos… Projectes més senzills que Los Planetas.

Notícies relacionades

‘L’estrany’ de Camus segons Ozon

El Molino ha d’afrontar obres per deficiències acústiques

–¿Seguiran Los Planetas en actiu l’any que ve? 

–Doncs no ho sabem. A veure si aconseguim fer aquests concerts que venen i després ja ho veurem.