Competir fins a la mort

Els antics grecs pensaven que l’esperit competitiu era inherent a la naturalesa humana. I la competició inherent a la vida. Rivalitzaven per tot i en totes les esferes socials: des de la guerra, l’esport i els jocs infantils fins a la creació artística. Pura competició. També la mort ho era. La manera d’abandonar aquest món era un acte de rivalitat social. Com més ric, més gran l’estela funerària. Els monuments mortuoris van arribar a ser tan ostentosos que es van haver de restringir per llei. 

    

Però els reis estaven per sobre de tota norma, així que Mausol va poder erigir-se una gegantina tomba a Halicarnàs. Tan gran que ha donat nom al terme mausoleu, i tan gran que era visible des de la llunyania en el mar. També era una filigrana. Es va construir amb el millor marbre i la van esculpir els més grans artistes. I és una de les set meravelles de l’antiguitat. O era. Perquè un terratrèmol a l’edat mitjana va acabar amb ella i va passar a ser pedrera. Se’n va salvar poc d’aquesta joia, però un gran tros del fris va sobreviure en condicions. El mateix que custodia el British Museum i el mateix que ha abandonat Londres per primera vegada per tancar l’exposició Agon! La competició a l’antiga Grècia, a CaixaForum fins al 18 de febrer.

    

No és l’única peça per encantar-s’hi. Hi ha altres «petits tresors per admirar detingudament», aconsella sir Richard Lambert, president del museu londinenc. Com els daus i bales dels jocs infantils; l’estàtua d’Afrodita que va seduir lord Byron (la va col·leccionar); i una petita placa de bronze que mostra com la mare d’Aquil·les submergeix el seu fill al riu Estigi per fer-lo invencible. És una de les poques escenes infantils de l’heroi troià que s’han conservat. Tampoc han sobreviscut als segles les estàtues de bronze de púgils com la que llueix en l’exposició: el bust d’un noi amb les orelles inflades, el nas trencat i una cicatriu al front. «És la imatge realista de la victòria, algú que ha passat per l’infern i ha arribat a la glòria», explica el comissari Peter Higgs. «I per la gorra de cuir ajustat, se la posaven per evitar que els hi estiressin els cabells, era un boxejador o un pancraci», apunta. Aquesta última, un tipus de lluita en què l’únic prohibit era mossegar i ficar els dits als ulls. 

    

En primer pla, l'escultura d'Afrodita que va enamorar Lord Byron. / DANNY CAMINAL

LA DEESSA DE LA VICTÒRIA

Els guanyadors de les competicions esportives eren herois de per vida. Al que s’alçava amb el triomf, no havia ni segons ni tercers, se li lligava una cinta vermella al cap. Una gran estàtua immortalitza el moment. I el premi en moltes ocasions era una recipient ple d’oli sagrat. A l’exposició n’hi ha moltes, entre elles una àmfora que miraculosament conserva la tapa i, pels motius de la seva decoració, va ser entregada al guanyador d’una carrera de resistència (foto de l’esquerra). Llueix al costat d’una de pintada amb escenes d’una carrera de quadrigues. Una prova «pròpia de Joc de trons», segons el comissari, ja que en aquesta competició era habitual que morissin tant esportistes com bona part del públic. 

        

En total, l’exposició reuneix 172 obres –estàtues, relleus, ceràmiques, terracotes, joies, monedes, màscares, instruments musicals...– de la col·lecció del British Museum que recorren el què, el com i el perquè de tanta rivalitat honesta, significat de la paraula grega agon. Honesta ja que obeïa a unes normes i a uns jutges que tenien com a autoritat suprema Niké, la deessa de la victòria. Una de les divinitats gregues més enfeinades perquè a ella corresponia determinar qui eren els vencedors de l’esport i de la guerra. Les dues activitats més conegudes pel que fa a competició però no les úniques. I relacionades. Guerrers i atletes s’entrenaven permanentment per tenir cossos musculats. I les dues activitats requerien a més a més un estatus econòmic. De manera que tant els que lluitaven al camp de batalla com els que competien a l’arena eren de classe alta. 

Imatge general de l'exposició 'Agon!' de CaixaForum. / DANNY CAMINAL

TREVES PER JUGAR

Els esdeveniments esportius eren constants. Les guerres, també. «El món grec s’estenia per tot el Mediterrani, fins al mar Negre. De fet, Alexandre el Gran va portar la cultura grega fins a l’Índia. Era una unió cultural i lingüística, però no una unió política. Potser per això eren tan competitius», suggereix Higgs. «Estaven permanentment en guerra els uns contra els altres però per a les competicions declaraven treves», sosté. També les dones es dedicaven a aquestes activitats, però poc se sap d’això, més enllà que no ho feien despullades com els ­homes. 

Notícies relacionades

Blur no té ningú que els canti

L’‘Abril’ canvia el seu dia de publicació al dissabte

    

Competició en la guerra i en l’esport, però també en les arts amb concursos i certàmens de música, teatre i pintura. A més de la vida diària, on la rivalitat residia en els vestits i les joies. I per descomptat, entre déus, herois i mites que, segons Lambert, es dedicaven als seus afers, que no eren altra cosa que «castigar-se entre ells i tenir un munt de fills».