VISITA DE LA BANDA DE 'THE WHOLE OF THE MOON'

The Waterboys, en dolç moviment

El grup de Mike Scott presenta un disc diàfan, romàntic i de ritmes ballables, 'Out of all this blue', a la sala Barts

The Waterboys, en dolç moviment
3
Es llegeix en minuts
Jordi Bianciotto
Jordi Bianciotto

Periodista

ver +

The Waterboys és la banda que va acariciar la fama pop amb The whole of the moon, també la tropa folkie de treballs com Fisherman’s blues i, en fi, un longeu ens en moviment. L’última estació és Out of all this blue, el disc que presenta avui a la sala Barts, dins del Festival de Jazz (20.30 hores; abans actuarà la cantautora Sophie Morgan). Una obra amb la qual el líder del grup, Mike Scott, no es dirigeix a un «públic amb mentalitat conservadora» sinó a qui «estigui atent als canvis».

Parlem d’un disc llarg, que en la seva versió triple inclou 34 cançons (comptant algunes versions alternatives i remescles), i que ofereix una versió de la banda lluminosa, ballable i oberta a experiments de producció. La cançó que el tanca, So in love with you, es limita a repetir aquesta declaració («estic tan enamorat de tu») una vegada i una altra sobre una base lleument funky. ¿Mike Scott, en mode romàntic, sentimental? «Romàntic, sí, però no sentimental, que té connotacions de cosa barata. Les lletres de Leonard Cohen són romàntiques. Les de Noel Gallagher, sentimentals», dispara Mike Scott per via telefònica.

La influència de l'amor

Reconeix que l’amor és l’ingredient inspirador de tot el disc, «com ho és de bona part de l’art que existeix al món», en el seu cas com a reflex d’unes circumstàncies personals. Una de les constants són els ritmes ballables, sota la influència del funk i el soul. «No és que m’hagi plantejat fer ballar la gent: només a mi mateix», apunta Scott, familiaritzat amb aquells gèneres des que era un nano. «Als 60, la música  de Tamla Motown era a dalt de tot de les llistes del Regne Unit i em va deixar una empremta en l’ànima».

I d’aquí venen els ritmes de hip-hop que es manifesten en certes peces instrumentals o en aquell juganer New York I love you. «Sé que no soc el primer a fer-ho, però sí que és nou per a mi, i això és el que m’importa», diu, si bé recorda que en el passat, a A rock in a weary land (2000), ja va coquetejar amb aquests ingredients. El seu artista de referència en el hip-hop és Kendrick Lamar. «És molt lliure i en els arranjaments no té en compte cap convenció, i això m’agrada», explica Scott, defensor de «l’exploració» i crític amb el paisatge del rock actual. «Fins i tot les millors bandes, com Arctic Monkeys o The Black Keys, em sonen retro, a ressons dels anys 70».

Èxit comercial fugisser

No creu que la sonoritat d’Out of all this blue pugui fer enrere els seus seguidors de sempre perquè creu que ja els ha acostumat als canvis. «Per exemple, amb el gran salt que hi va haver de This is the sea a Fisherman’s blues», apunta. I rebutja la teoria que, en cert moment de la dècada dels 80, The Waterboys van renunciar a l’èxit comercial. «¡És gairebé insultant dir això!», exclama. «M’he bolcat sempre amb cada disc que he fet, tocant-lo de gira, fent promoció… Això sí, quan penso en artistes de la meva generació com George Michael o Simply Red, sí que crec que els van gravar música comercial expressament i això jo no ho he fet mai».

Notícies relacionades

En contrast amb els ritmes diàfans de moltes cançons, el disc que el porta a Barcelona aquesta nit inclou la introspectiva Míster Charisma, que està inspirada en Keith Richards. «¿L’ànima dels Stones? No sabria dir-ho. Charlie també és molt important. I Mick Jagger, és clar. Els discos de Keith en solitari són avorrits, i els de Mick també, però, quan s’ajunten, els Stones funcionen», argumenta Scott, admirador del grup encara que no l’hagi vist en directe des del 1973. «¡Eren perillosos, llavors! Un dels concerts de la meva vida. Keith gairebé no es movia, estava estàtic ocupant-se de la música».

Encara que en algunes temporades The Waterboys han tingut dues alineacions, una a Europa i una altra als Estats Units, ara operen com una única formació, amb nou integrants, entre ells el veterà Steve Wickham (violí, mandolina). «Una banda versàtil, adaptable als diferents registres del repertori», precisa. Amb ells mirarà cap al passat, i, sobretot, tractarà que «la gent s’interessi per les cançons noves». H