Anar al contingut

CRITICA

L'Orestíada segons Colm Tóibín

'La casa dels noms' narra amb essencialisme els mateixos temes que tractava Èsquil

Vicenç Pagès Jordà

L'Orestíada segons Colm Tóibín

AGUSTIN CATALAN

Durant segles, ser occidental ha significat no només conèixer personatges com Telèmac o Maria Magdalena, sinó servir-se’n per entendre el món i a nosaltres mateixos. Escriptors, pintors i escultors s’han apropiat dels mites i n’han elaborat versions personals i posades al dia. És el cas de la vida d’Orestes, feta drama per Èsquil, Sòfocles i Eurípides i recuperada al segle XX per autors tan dispars com Eugene O’Neill (El dol escau a Electra), Álvaro Cunqueiro (El hombre que se parecía a Orestes) o Josep Palau i Fabre (Mots de ritual per a Electra). 

Amb La casa dels noms, Colm Tóibín (Enniscorthy, 1955) s’afegeix a aquesta cadena, erudita i humil alhora, que reescriu una història familiar especialment sangonosa. Comença quan el guerrer Agamèmnon sacrifica la seva filla Ifigènia perquè els déus l’ajudin a conquerir Troia. Anys després, quan torna, ell i la seva amant Cassandra són degollats per la seva esposa, Clitemnestra, la qual, al seu torn, serà morta pel seu fill Orestes a instàncies de la seva germana Electra. Totes aquestes morts es duen a terme amb arma blanca i sense persona interposada. Són venjances puríssimes: clàssiques.

Tóibín respecta els fets, però hi afegeix escenes i detalls que no havien estat especificats, com un guionista que afegeix personatges secundaris i accions paral·leles a uns fets documentats. L’èmfasi recau en les intrigues de palau, la importància dels guàrdies, el paper d’un sexe tan directe i transversal com la mort. 

Un llibre nou fet amb material antic, narrat amb l'essencialisme de Saramago

Al Peloponès, una pedra pot ser tan mortal com una espasa o un got d’aigua enverinada. El poder és un ofici solitari, ja que ni l’amant ni el fill són prou fiables. Clitemnestra i Electra han de prendre decisions sense l’ajuda dels déus ni dels ancians, sempre atentes al soroll dels passos i als ganivets amagats.

L’obra dedica cert nombre de pàgines a la fugida d’Orestes dels seus segrestadors, als anys que passa a la casa del títol, on viu el traspàs entre l’era en què deus i humans convivien, i aquella altra en què són tan sols noms: memòria. La família i el poder, la dona i els déus, la determinació d’Electra i l’apocament d’Orestes, els mateixos temes que tractava Èsquil apareixen en aquest llibre nou fet de material antic, narrat amb l’essencialisme de Saramago, sense concessions a l’ornamentació, àtic i eficaç com un edifici de la Bauhaus. 

item

'La casa dels noms' / 'La casa de los nombres'

Colm Tóibín
Traductors: Ferran Ràfols Gesa / Antonia Martín 
Amsterdam / Lumen
180 / 320 pàgines
16,90 euros

 

Temes: Llibres

0 Comentaris
cargando