Colm Tóibín: "La meva mare era una dona molt difícil"

Al llarg dels últims 12 anys, Colm Tóibín, un dels vèrtexs de la Santíssima Trinitat de les lletres irlandeses amb John Banville i William Trevor, ha portat a sobre el projecte de la seva última novel·la, que va començar al mateix temps que The Master i va intentar reprendre, sense èxit, quan va escriure Brooklyn, la seva obra més popular. Però això no és totalment cert. Tóibín ha arrossegat Nora Webster (Amsterdam / Lumen) al llarg de tota la seva vida, perquè la novel·la conté, degudament filtrat per la ficció, el llarg dol que la seva mare, una dona complicada, va experimentar al morir el seu pare. 

    Llavors el jove Colm era un preadolescent insegur de fàcil tartamudeig i poca sintonia maternal. I arribats a aquest punt, és inevitable pensar en el psicoanalític títol del seu llibre d’assajos: Nuevas maneras de matar a tu madre. A més a més, l’aparició de Nora Webster coincideix amb la pròxima estrena de la pel·lícula basada en Brooklyn, amb tres nominacions als Oscars.

–¿Per què es va demorar tant en la realització d’aquesta novel·la? 

–No acabava de trobar-li la forma definitiva. Volia utilitzar els meus records sobre el temps que va seguir a la mort del meu pare i, a la vegada, barrejar-ho amb moltes idees que se m’apareixien en somnis. El mal és que a la nit semblaven idees excel·lents i al despertar-me s’evaporaven, no casaven amb el llibre.

–I vostè torna a crear una història on tot passa en la consciència de la protagonista, marca de la casa, l’inconfusible estil Tóibín. 

–Sí, un personatge que ocupa tot l’espai, mentre la narració es mostra des del seu punt de vista.

–Que, en aquest cas, és el punt de vista de la seva mare. Més aviat inspirat en ella. 

–Aquest és un llibre molt personal. Algunes de les seves escenes van passar exactament com s’explica al llibre. Per exemple, quan els meus germans i jo vam veure a la televisió amb la nostra mare la pel·lícula Luz de gas, amb Ingrid Bergman. Tinc un record molt vívid d’aquella nit.

–La novel·la es basa en el dol de la seva mare després de la mort del seu pare. 

–Sí, els tres o quatre anys que a la protagonista li costa recuperar-se de la seva viudetat. I és una cosa que no passa de forma miraculosa. És una evolució lenta, de forma que el lector no sap exactament quan s’ha produït, i per a això necessitava un to que no canviés. Volia trobar un espai pur en què el drama no fos evident, on no hi hagués colors brillants i que els canvis es produïssin d’una forma imperceptible i lenta per al lector. 

–És una aposta arriscada. 

–Per crear aquest to sense estridències, gairebé monocromàtic, m’he inspirat en el treball de dues pintores, una és la nord-americana Agnes Martin. Els seus quadros realitzats a base de fines línies transmeten una misteriosa energia. L’altra és lituana, Vija Celmins, amb dibuixos que mostren el mar o el cel i gairebé res més. M’agradava aquesta idea de transmetre una gran quantitat d’emoció gairebé sense color.

–¿Per què ha donat en la novel·la tan poc protagonisme a aquell nen que tartamudeja i que en definitiva és el seu propi reflex? 

–És un personatge gairebé absent, només observa. Per a la mare és com si aquest nen no hi estigués plenament present. Està en l’ombra.

–¿Per què? 

–En un determinat moment de la novel·la, la mare afirma: «M’he preocupat més per mi mateixa que pel meu fill». Aquesta frase reflecteix com em recordo jo a mi mateix en aquella època.

–¿Ha sigut dolorós remoure aquests records? ¿Aquests personatges tan tancats en si mateixos estan explicant alguna cosa de la seva joventut, de quan vostè no s’atrevia a revelar la seva homosexualitat, per exemple? 

–Sí, hi ha en la novel·la un ressò d’aquelles pors a les quals jo no m’acabava d’enfrontar. Escriure aquest llibre ha sigut per a mi un procés estrany, una manera de descobrir coses que probablement jo ja sabia però que no tenia el valor de formular.

–La seva mare ja no és viva. ¿Com va portar ella la revelació d’aquelles pors?

–La meva mare tenia un caràcter molt difícil, parlava molt més que Nora, la meva protagonista, que és una dona bastant més retreta. Així que no és un retrat del tot fidel. Era la gran de tres germanes que la temien perquè quan s’hi esforçava podia ser terrible. La meva àvia va dir una vegada que preferia tots els seus gendres abans que la seva filla, és a dir, la meva mare, i això a ella li semblava molt divertit.

–¿Es va sentir comprès per ella respecte a la seva homosexualitat? 

–No, en absolut. Ella era bona resolent problemes, però en la vida quotidiana era bastant intransigent.

–Tota la novel·la està marcada per la gran absència del pare. Ni el descriu en els seus records, el pare és molt menys que un fantasma. 

–No està en el llibre de forma deliberada, volia que aquesta absència donés potència a la novel·la.

–Sol dir que li agraden més les dones que els homes perquè les dones parlen més, perquè són més capaces d’expressar els seus propis sentiments, però en les seves novel·les els seus propis sentiments és justament el que es guarden. 

–Aquesta novel·la és plena de converses. El problema és que no es parla d’allò que realment s’està pensant i és fàcil que el lector s’adoni d’aquest estrany desequilibri. El pensament i el sentiment van cada un pel seu costat. Crec que és d’aquí d'on sorgeix l’energia de l’obra, en aquest espai intermedi que hi ha entre aquests dos elements. 

Notícies relacionades

Colm Tóibín «El teatre és com tirar baf en un vidre»

¿Val la pena?

–I tots aquests conflictes íntims tenen lloc amb el teló de fons de la convulsa Irlanda de finals dels anys 60 i la massacre del Diumenge Sagnant. ¿Això també és una carta d’amor (o d’odi) cap a Irlanda? 

–No, aquesta novel·la no va d’Irlanda. Oblidi’s de la nació, aquí Irlanda només és un teló de fons. Per a mi Irlanda és una paraula massa gran. Jo volia pintar el cel sobre Wexford, que és un món molt petit. No tinc el més mínim sentit d’Irlanda, no podria escriure una gran novel·la sobre el tema. Però, en canvi, sí que tinc un sentit de Wexford.