Agustín Díaz Yanes: "El cine que es fa ara és una mica tou"

Títols com Nadie hablará de nosotros cuando hayamos muerto (1995) i Alatriste (2006) van convertir Agustín Díaz Yanes en un dels directors de més èxit del nostre país, però després de l’estrena de Solo quiero caminar (2008) va semblar que desapareixia del mapa. Aquest divendres estrena el seu esperat nou treball, Oro, que acaba de presentar al Festival de Sevilla. Basada en un relat d’Arturo Pérez-Reverte, la pel·lícula se situa al segle XVI per relatar la incursió d’un grup de conquistadors espanyols a través de la selva centreamericana a la recerca d’una ciutat mítica de la qual es diu que està feta del preat metall del títol.

–¿Per què hi ha tan poques pel·lícules espanyoles sobre la conquista d’Amèrica? 

–És un tema incòmode, i un episodi de la nostra història que els espanyols no hem assimilat gaire bé. La conquista és com el nostre Vietnam. El nostre problema és que veiem la història com si estigués passant ara mateix i això fa que adoptem postures molt polaritzades. I, si fas una pel·lícula sobre això, tothom vol que donis la visió històrica que s’ajusta a la seva pròpia visió.

–¿Què opina de la que ofereixen els llibres d’història? 

–Hi ha milers de llibres sobre el tema i cada un adopta una postura diferent. Alguns sostenen que va ser un genocidi, altres mantenen un discurs heroic i triomfalista. Jo soc més de l’escola revisionista que s’ha popularitzat últimament i que vindria a situar-se al mig.

–Oro

–Doncs sí, resultarà que m’ha sortit una pel·lícula política. L’historiador Fernand Braudel explicava que els temps de la història són llargs, i que les regions mantenen idees i prejudicis durant molts més segles del que elles mateixes creuen. És cert que el procés de creació d’Espanya va ser bastant tumultuós i el conflicte s’ha mantingut viu. Per una altra part, gairebé totes les nacions han tingut pugnes territorials i identitàries molt semblants a la nostra.

–Feia vuit anys que no rodava. ¿Se li ha fet llarg? 

–No, perquè vaig donar per fet que no tornaria a fer pel·lícules. Dos anys després d’haver estrenat Solo quiero caminar, durant els quals el meu telèfon no va sonar, em vaig posar a escriure una novel·la i vaig donar per fet que el meu temps com a cineasta havia passat. I de sobte va arribar la trucada d’Oro.

–¿Va sentir que la manera de fer cine havia canviat molt en aquest temps? 

–Sí, i m’he sentit bastant desubicat. El cine que jo coneixia ha desaparegut. Vaig començar a rodar amb la idea d’aplicar els meus mètodes previs, i aviat vaig comprendre que ja no serveixen. Per una altra part, jo solia ser molt egòlatra. Avui soc més modest.

–¿Per què? 

–Per l’edat, suposo. I perquè amb el temps et vas adonant que la teva pel·lícula només és una més entre moltes altres. I que totes aquestes pel·lícules, al 80% de la població no li importen gens. Res del que facis canviarà el món, I, a més, el resultat de la pel·lícula depèn d’una infinitat de factors, molts dels quals s’escapen del teu control.

–Va rodar gran part d’Oro

–Els actors van estar molt exposats a les condicions ambientals: el fang, la pluja, la humitat. A mi això no em va afectar tant perquè jo em passava el dia assegut en una cadira dient tonteries, i si tenia els peus freds em posava un altre parell de mitjons i llestos. Per a mi el gran repte va ser que la selva és molt monòtona. Si et descuides, tots els plans et surten iguals. Diverses vegades li vaig preguntar al meu director de fotografia: «Però ¿aquí no hem rodat ja?».

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

–¿És conscient que Oro

–Sí, i em fa una mica de pena que hi hagi un tipus de narratives que ja s’han perdut. Així mateix, tinc la sensació que el cine que es fa ara és una mica tou. Per això quan fas una pel·lícula una mica violenta la gent se sorprèn o s’escandalitza. Oro és violenta, sí, però la conquista d’Amèrica va ser extremadament brutal. El que hauria sigut estrany hauria sigut fer una pel·lícula sobre conquistadors que en lloc de matar-se entre si es dediquen a ballar claqué.