Obaba i el seu món màgic

De grans creadors se n’ha d’esperar sempre les apostes més arriscades. No es tracta de descobrir Calixto Bieito, però sí d’apreciar la seva decisió d’enfrontar-se a una novel·la totèmica com Obabakoak (1988). L’obra mestra de Bernardo Atxaga i de la narrativa en eusquera ha suposat la seva entrada com a director artístic al Teatro Arriaga de Bilbao, i l’ha presentat el Lliure en el seu gran escenari de Montjuïc aquesta setmana. Bieito resol la papereta amb les senyes d’identitat que l’han convertit en un artista escènic de primeríssim nivell europeu.

    

La translació teatral d’Obabakoak mama de l’esperit de la novel·la, que recrea un món màgic en un entorn basc imaginari que s’ha arribat a comparar amb el Macondo de Gabriel García Márquez. Bieito teixeix un mosaic d’escenes, a partir dels relats que poblen la novel·la, en una austera posada en escena, encara que no faltin micros i projeccions de vídeo. Risc, poesia visual, atmosfera i respecte al text d’Atxaga se citen en una proposta cabalosa, gens costumista ni naturalista, que pot arribar a fatigar (en un final una mica rígid respecte a escenes prèvies), però que atrapa per la indiscutible sensació d’assistir a una obra major. Entre tantes posicions teatrals acomodatícies, recompensa contemplar el geni tan personal del director de Miranda de Ebro, molt car de veure per aquí en els últims temps.

TRAGO SEVER

La immersió teatral en Obabakoak té l’inconvenient de ser un trago una mica sever per als que no coneguin la novel·la ni la pel·lícula de Montxo Armendáriz. O que no es deixin arrossegar pel viatge que proposa Bieto. Tampoc hi ajuden l’estatisme pel pes inevitable de l’oralitat i l’obligació de llegir el sobretitulat, en dues pantalles iguals als dos costats de l’escenari. La ubicació no sembla la ideal i pot arribar a allunyar la mirada de l’escena. Tot queda compensat, no obstant, amb la musicalitat de l’eusquera a càrrec d’un magnífic elenc.

    

Aquest és un altre dels punts a favor de la proposta. Perquè Bieito treu el millor de cada un dels 11 intèrprets. Per citar tres noms, Joseba Apaolaza, d’alguna forma el protagonista del muntatge, Ylenia Baglietto i Miren Gaztañaga destapen una capacitat interpretativa majestuosa. Són bascos, sí, però semblen sortits de les grans escoles teatrals europees. Grans i joves, tots tenen el seu moment.

Notícies relacionades

Bieito explora al Lliure el territori d''Obabakoak'

Amaia Montero torna a La Oreja de Van Gogh 18 anys després

    

El Lliure va rebre amb forts aplaudiments un muntatge que tindrà la seva versió en castellà. És veritat que també hi va haver desercions perquè no és una obra fàcil de seguir. Però que té grans moments amb les bicicletes que roden per l’escenari, tan pròpies de l’època de la infància i tan basques, o amb relats com el del pare i les cartes imaginàries del primer amor del seu fill, el del nen-senglar o el de la mestra solitària que somia al veure passar el tren. I, compte, que els llangardaixos poden entrar per l’orella i danyar el cervell. O això expliquen a Obaba.