La Diana Krall més emotiva

Diana Krall és de fiar. D’un concert seu se n’espera professionalitat, elegància i cançons impecables, escollides amb encert perquè llueixi aquella veu a fumat que l’ha alçat com l’estrella de jazz més popular dels últims 20 anys. Quan puja a l’escenari, sembla tenir-ho tot sempre sota control. Fins i tot les emocions. No hi ha marge d’error ni de sorpresa. Però dimarts, mentre agraïa la invitació a inaugurar un festival en què ha actuat cinc vegades des que va debutar el 1996, va haver de recórrer a un mocador. Des de la platea era impossible saber si s’eixugava una llàgrima o s’enfrontava als efectes del catarro que arrossegava. ¿Estava realment commoguda?

 Per com va anar la nit, almenys ho semblava. I el de l’Auditori del Fòrum era l’últim concert d’una llarga gira pels EUA i Europa en què ella i el seu impecable quintet presentaven 'Turn up the quiet', un disc que és Krall en estat pur: contenció, pulcritud, temps lents i clàssics infal·libles. Així que sí, potser estava realment emocionada, i potser per això va fer el concert més emotiu que se li recorda a la ciutat.

VETLLADA ROMÀNTICA

Notícies relacionades

El cicle ‘Orgànic’ torna al Palau Güell en la seva segona edició

Rosalía desafia el cànon pop amb ‘Lux’

Va començar pels estàndards, per cantar-li, va dir, «a l’amor». Ho hauríem endevinat: 'Night and day' al compàs de la bossa nova, L.O.V.E., 'Isn’t it romantic'?… La banda anava com la seda i l’ambient a vetllada romàntica ja estava aconseguit, malgrat les desconcertants imatges d’aroma new age que emmarcaven el grup en una gran pantalla. La nit va agafar velocitat amb 'On the sunny side of the street', peça que canta gràcies a una cantant més aviat desconeguda, Ernestine Andersen, segons va confessar en una de les poques explicacions que va donar durant la nit.  Krall, se li ha de reconèixer, ha sigut sempre honesta i agraïda amb els seus mentors i els artistes que l’han inspirat.

I després del passeig pel costat alegre de la vida, el tram més commovedor: dues cançons de Tom Waits i una de Bob Dylan en què va deixar anar tot el poder de seducció de la seva veu arrossegada i rugosa. Cançons sobre el desig, la mort i els amors perduts que van sonar igual de pulcres que els estàndards però bastant més vives, més urgents. Va tornar als clàssics, però ja se la veia en un altre lloc, més intensa, sensual en les cançons que ho demanaven, com Sway, que va posar el punt final a la gira i al 'tête à tête' més íntim que Barcelona hagi tingut mai amb Krall, l’estrella distant que aquella nit va ser més pròxima.