Sorpresa a la sortida del col·legi

Són les cinc de la tarda i el passatge que connecta la Biblioteca Vapor Vell amb l’Escola Barrufet és un eixam de nens i pares. Cada divendres és igual, però avui les famílies estan trigant més del compte a tornar a casa. A través de l’ampa i de diversos grups de Whatsapp ha corregut la notícia que hi haurà una actuació al carrer.

Uns nens han traçat amb guix un cercle a terra. Això serà l’escenari. També han escrit un rètol: «Dansa de Tisores del Perú». De la biblioteca en surten tres homes vestits  amb robes estranyíssimes. El més gran porta pantalons i casaca daurats amb lluentons i brodats com de conquistador colombí. És Rómulo Lifoncio, un dansaire peruà establert a Sants. Darrere d’ell apareixen el seu fill Joel Henry i el seu nebot Maycon amb vestits més acolorits que també evoquen la conquista d’Amèrica. Tots tres porten unes estisores gegants a la mà dreta. Un violinista completa el quadro.

A l’instant es forma un seguici d’algunes desenes de nens hipnotitzats per aquests Hamelins peruans. La clau està en les estisores. No tenen el cargol que uneix les ganivetes i al moure-les produeixen un so de campanetes. A les portes del col·legi, una pancarta anuncia la posició de l’Escola Barrufet contra les retallades en educació. Il·lustra el cartell el famós senyal de prohibit usar estisores.

El ‘breakdance’ dels inques

L’estisora deu ser ser l’estri amb pitjor imatge del país, però Rómulo i els seus parents li retornaran la seva dignitat amb les seves atractives coreografies. Salten al so de les melodies andines que toca el violinista picant el taló d’un peu amb la punta de l’altre, salten per quedar de puntetes o caure de cames obertes; ara com James Brown, ara com un cosac. Al passatge ningú entén res, però tots aplaudeixen. La curiositat dona pas a l’admiració.

    

La dansa d’estisores, típica de la província d’Ayacucho, va ser declarada patrimoni immaterial de la humanitat per la Unesco i està documentada des de principis del segle XVII, encara que té els seus orígens en un ritual xamànic precolombí. A ulls d’un barceloní del segle XXI, és una rara barreja de breakdance prehispànic i ballet acrobàtic. A penes queden 450 dansaires al Perú capaços de ballar-la. Aquesta tarda hi ha gairebé 200 persones aplaudint-los.

Joel Henry i Maycon fan tombarelles cap enrere per caure drets sense deixar de moure les estisores. Una nena està tan bocabadada que se li veu la llengua blavosa pel xupa-xup. Una altra pica el terra amb una ampolla de plàstic per aplaudir més fort Rómulo, que als seus 50 i tants està amb el cos en equilibri recolzat sobre el cap. Així doncs, els inques van inventar el breakdance.

Els petits segueixen a terra respectant la línia de guix que delimita l’escenari. Quan Joel Henry es torna a acostar per ballar, abans ha de picar la mà a desenes de xavals que l’hi ofereixen. Acte seguit, salta sobre el seu cos estirat panxa enlaire i movent-se en cercle. El seu cosí balla després assegut a terra mentre es mossega una sabata.

Entusiastes i fugaços

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

Quan s’acaba l’espectacle, és evident que els adults han al·lucinat igual que els menors. Rómulo està tan feliç al veure tants nens que vol una fotografia amb els seus petits admiradors, però aquests són tan entusiastes com fugaços i ja s’han esfumat.

La Biblioteca Vapor Vell i l’associació Ocells (especialitzada en actuacions d’artistes llatinoamericans) van planejar la sessió fa només dues setmanes. El passatge és un esplèndid espai per acollir actuacions. No s’ha d’atraure el públic perquè ja és allà. ¿I si s’estengués el costum de programar espectacles a la sortida del col·le?