El jove Sergio del Molino

L’últim llibre de Sergio del Molino, La mirada de los peces (Random House), mostra a la portada una imatge potent de la il·lustradora Sara Morante. És una nina russa a l’interior de la qual se situa un petit mussol. Els dos objectes existeixen. Els els va regalar a l’autor i al seu fill, Daniel, Antonio Arama-yona, professor de Filosofia i activista saragossà abans que aquest se suïcidés als 68 anys en una decisió profundament meditada i anunciada als seus amics i al seu blog. Aramayona arrossegava diversos infarts, un ictus, i un Parkinson que el va obligar a viure, com al seu amic Pablo Echenique, en una cadira de rodes. Cada setmana i durant 20 anys va publicar una columna a El Periódico de Aragón. Jon Sistiaga li va dedicar un capítol de la seva sèrie televisiva Tabú que va ser testimoni dels seus últims dies.

La mirada de los peces no és, no obstant, la història d’aquella vida i d’aquella mort, encara que el pes del professor d’institut sigui crucial. La clau d’aquesta novel·la, memòria, o el que sigui, és justament el mussol, el símbol del coneixement, tancat al laberint d’una nina russa. La intenció, mostrar Del Molino pensant-se a si mateix, remuntant-se fins al noi de barri que era, per adonar-se que en allò que és essencial gairebé no ha canviat. «Amb els anys, tendim a dissimular i revestir-nos de cinisme per passar la vida, però som igual d’idiotes que quan érem joves. Només es transforma l’aspecte exterior».

Per rememorar aquella tonteria recorre a una espècie de psicoanàlisi literària, que no psicoteràpia: «Jo era esquerp. Estava enfadat amb el món i canalitzava la ràbia a través de la música heavy en un entorn molt limitat i amb un gran desconeixement del món. El que em diferenciava dels altres és que m’importava molt poc ser esquerp. No patia per no ser popular».

Aleshores va arribar a la seva vida Aramayona i li va plantejar a ell i als seus murris companys de classe conflictes morals de gran calibre. Soc Hitler i destruiré sis milions de jueus; doneu-me una bona raó perquè no ho faci. O bé, vull donar un aprovat general, però la direcció m’obliga a suspendre’n dos; trieu els noms de dos companys. «Va capgirar les nostres visions preconcebudes i això va ser fonamental en la meva vocació literària. Tots hem tingut un professor carismàtic, però gent com Antonio era molt rara, era fàcil tenir una relació amb ell molts anys després de l’institut».

Del Molino intenta no caure en l’hagiografia en què part de l’esquerra va col·locar Aramayona quan es va involucrar en el 15-M. «Li agradava dir-se a si mateix rastaflauta motoritzat. En aquest guru en què es va convertir, l’escriptor no reconeixia el seu antic professor: «Semblava que la gent li exigia respostes quan el millor que feia era plantejar preguntes. Un home a qui li agrada el dilema i la paradoxa no es pot convertir en un guia de masses. De totes maneres, són les seves contradiccions les que van fer d’ell una persona rodona i admirable».

Notícies relacionades

Adeu a l’acadèmic Francisco Rico, l’últim dels humanistes

Polanski estrena la seva pel·lícula més execrable

Avui la veu de Del Molino, un dels més celebrats joves escriptors espanyols, és molt activa a les xarxes socials, especialment a Facebook, on s’ha embrancat en bastantes polèmiques. Malgrat que es deixa portar per l’apassionament, és conscient que les xarxes creen un miratge: «Ofereixen la sensació que la societat està més encabronada del que realment està. A mi m’interessa detectar els discursos silenciats, donar-los veu, però això no sol servir, perquè no s’ajusten als nostres prejudicis o els nostres llocs comuns».

Espanyolisme

Mentre es feia ahir aquesta entrevista, el hashtag #AporEllos era trending topic. Com que un dels grans èxits de Del Molino és l’assaig La España vacía, un territori que ha fet pujar el PP, sembla pertinent preguntar-li si no li vindria de gust en un futur traslladar les seves reflexions a aquest estat crític en què es troba Espanya. «Em preocupa molt l’ascens de l’espanyolisme. Fins fa molt poc encara ens podíem enorgullir de ser un dels pocs països europeus on no existia un moviment d’ultradreta xenòfob i nacionalista. És veritat que estava encapsulat al PP, però fins i tot així es podia dir que estava en sordina. Lamentablement, han aparegut les banderes i això s’ha acabat. Sí, la destrucció d’Espanya per aquells que diuen estimar-la més és un tema que probablement escriuré en algun moment».