Anar al contingut

FESTIVAL DE VENÈCIA

Redford i Fonda imposen la seva química a la Mostra

La producció de Netflix 'Nosotros en la noche' reuneix la parella mig segle després de 'Descalços pel parc'

Nando Salvà

Redford i Fonda imposen la seva química a la Mostra

TIZIANA FABI

"A ell no li agraden les escenes de sexe, però jo en canvi les disfruto molt. Rodaria escenes de sexe amb ell sense parar. Fa uns petons fantàstics", confessava Jane Fonda a la Mostra de Venècia mentre, al seu costat, a Robert Redford, l'al·ludit, la cara se li posava com un tomàquet. Hores abans de recollir els premis honorífics que el festival els concedeix aquest any, els dos veterans intèrprets exhibien el tipus de química que els ha convertit en una de les grans parelles de la història del cine malgrat haver rodat sols quatre pel·lícules junts.

"Vaig voler tornar a tenir l'oportunitat de treballar amb Jane una vegada més abans d'anar-me'n a la tomba", ha explicat l'actor sobre l'última d'elles. Presentada aquí fora de competició, 'Nosotros en la noche' posa les cartes sobre la taula ja en la seva primera escena: Addie (Fonda) truca una nit a la porta del seu veí, Louis (Redford); solia ser amiga de la seva dona, ja morta, però en realitat no el coneix gaire. Porta amb ella una proposta: donat que tant ella com ell estan sols, i que se senten sols, ¿no seria bona idea que dormissin junts alguna nit? No es tractaria de sexe, sinó només de sentir al llit la companyia mútua. No és difícil predir com transcorre l'idil·li maduret que neix a partir de llavors.

Tres icones

La gran diferència de 'Nosotros en la noche' amb la novel·la de Kent Haruf en què es basa és que la parella protagonista de l'original són persones inequívocament normals, gent corrent. Res és corrent, en canvi, ni en Fonda ni en Redford, per més que la pel·lícula els vesteixi amb camises de franel·la i texans barats dues talles grans. Ella és una icona; ell és una icona; la seva relació en pantalla, que es va iniciar amb 'La caça de l'home' (1966), és icònica. I la nostra relació amb aquestes tres mites és l'únic que ens permet empatitzar amb dos personatges que en cap moment resulten particularment creïbles.

'Nosotros en la noche' s'estrenarà el pròxim 29 de setembre, però no en cines sinó a Netflix. I el cert és que la petita pantalla sembla l'hàbitat natural per a una pel·lícula del tot mancada d'ambició narrativa i estilització formal. El director Ritesh Batra demostra tenir clar que aquí ell no hi pinta gran cosa: la seva missió es limita a deixar que les seves dues estrelles tornin a brillar juntes com ho van fer a 'Descalços pel parc' (1967) i 'El jinete eléctrico' (1979). "Quan vam rodar 'Descalços pel parc' jo no podia treure-li les mans de sobre a Robert", recordava Fonda, de nou ruboritzant Redford. "I em sembla molt bonic que, ara, la dinàmica entre els nostres personatges en la nova pel·lícula sigui la mateixa".

Turisme entre els refugiats

En les seves freqüents aproximacions al problema dels refugiats, l'artista xinès Ai Weiwei ha demostrat un inqüestionable sentit de l'aparatositat; l'any passat va recobrir amb 14.000 armilles salvavides el Kontzerhaus de Berlín; fa uns mesos va muntar una exhibició a Praga on la peça principal era una gegantina pastera de 70 metres ocupada per centenars de figures inflables. Per a ell les dimensions són importants, molt més que la profunditat, i ho torna a deixar clar en el documental que avui ha presentat aquí a concurs. Concebut com un fresc de totes les crisis de desplaçats que hi ha al món, 'Human Flow' dura 140 minuts i en cap d'ells diu res que ningú mínimament informat no sàpiga ja.

Pitjor encara és la insultant falta de sensibilitat que Weiwei evidencia. De fet, es passa la pel·lícula robant el protagonisme i càmera. No passen quatre escenes sense que el vegem passejant-se entre masses de gent a les quals no es molesta a donar veu, presumint de l'estudi berlinès on viu, fent-se 'selfies' somrient entre la misèria i, en general, fent turisme enmig de la pitjor tragèdia humana dels nostres dies.