Robe: "He volgut sorprendre'm a mi mateix"

Extremoduro reposa i el seu fundador, Robe Iniesta, s’ha llançat a la carretera per presentar els seus dos discos en solitari, Lo que aletea en nuestras cabezas (2015) i Destrozares, canciones para el final de los tiempos (2016). Avui actua al Festival Internacional de Música de Cambrils, i l’11 d’agost ho farà al festival de Porta Ferrada. Robe respon a aquest diari per via telefònica des de terres extremenyes.

–¿Quines sensacions té de la seva primera gira com a Robe? 

–Al principi estava bastant acollonit, però la il·lusió podia més. Es tractava només de fer un disc, però ens ho vam passar tan bé component que vam decidir fer-ne un altre, i després la gira. I està sent diferent, i té un punt de sorpresa molt bonic. 

–El veiem cantant assegut. 

–Sí, la veritat és que et dona unes altres sensacions. Sobretot en teatres, amb la gent més callada i prestant atenció. Al Palau, molta gent no va entendre el punt.

–¿Per què ho diu? 

–Hi va haver algunes persones que es van sentir molestes perquè esperaven, igual que jo, que fos una cosa molt més tranquil·la, més d’estar escoltant. Aquesta música és de molts matisos i això no casa amb tothom cantant. Em sorprèn enormement que quan canto cançons tristes, que són sobretot per sentir, la gent les canti a plena veu.

–La canción más triste. 

–¡Per exemple! La gent no ajuda gaire. Quan la reconeixen, es posen a picar de mans: plas, plas, plas, com si fos una marxa militar o una cosa així [riu]. 

–Utilitza violí, clarinet, saxo… ¿L’origen d’això va ser treballar amb una sonoritat diferent? 

–No, volia fer una cosa nova i que em sorprengués a mi mateix. Tenia unes cançons i els instruments van arribar a poc a poc. Tenen moltes possibilitats. 

–Hi ha un rerefons que sembla connectar amb el rock andalús, grups com Triana. ¿Ho veu així? 

–Sí, de fet Triana va ser un dels primers grups que vaig sentir. Si una cançó em surt amb un aire una mica flamenc, no em tallo. Sempre dic que els músics som els amos dels estils musicals.

–El motor de l’últim disc, ¿és la indignació? 

–Sí. Al primer, les cançons ja les tenia gairebé totes, algunes les havia desestimat per a Extremoduro. Les del segon es van fer totes en una mateixa època i poden reflectir un moment determinat.

–¿L’època més profunda de la crisi, el col·lapse polític…? 

–Bé, en realitat és l’època en què el món va mal, que és des que jo vaig néixer… Perquè els problemes van a pitjor i tot segueix passant davant dels nostres ulls. 

–¿Segueix l’actualitat política? 

–Sí, una mica la segueixo, és clar. Tot i que la veritat és que fa molt temps que és avorrida.

–¿Té una posició respecte a Catalunya i l’1-O? 

–Això de les fronteres no m’agrada gaire, però al llarg dels segles aquestes fronteres s’han fet sempre de manera violenta i crec que al segle en què som això ja s’hauria de resoldre d’una altra manera, ¿no? Per una altra part, sembla que als països petits és més fàcil viure millor.

Notícies relacionades

Música amb Barcelona com a escenografia

Diada popular i sense cues

–Extremoduro està en suspens. ¿Tornarà el grup? 

–Iñaki [Antón] està ara fent la seva gira amb Inconscientes. Quan acabem el que estem fent ara ens ajuntarem i a veure què passa. Extremoduro depèn de si mateix: si hi ha cançons i ganes, tindrà vida.