Roger Glover: "Encara volem impressionar la gent"

Els autors de Smoke on the water, pioners del hard rock, actuen demà a Can Zam dins del seu The long good­bye tour. Presenten un nou disc, Infinite. Parlem amb el baixista històric de Deep Purple, Roger Glover.

–¿Amb el títol, Infinite, i el de la gira, The long goodbye tour, ens diuen que les persones acaben però que la música de Deep Purple viurà sempre? 

–Doncs… ¡sí! (riu) El títol representa el que cadascú vulgui interpretar. És una idea simple, simbòlica, associada al signe d’infinit. Si a vostè li suggereix això, per mi bé, endavant.

 

–És el seu segon disc amb Bob Ezrin, productor vinculat a àlbums del calibre de The wall (Pink Floyd), Berlin (Lou Reed) o els clàssics d’Alice Cooper. ¿Què els ha aportat? 

–És un productor enorme. En la nostra primera trobada, abans del disc anterior, Now what?!, ens va dir coses interessants i astutes. Ens va llegir el pensament. A l’acabar-lo ens va preguntar: ‘¿Quan farem el següent?’. Com a compositors, estem orgullosos de no ser una paròdia del nostre passat, d’anar cap endavant.

–Va començar a mitjans dels 60 amb Episode Six, que va tenir Ian Gillan com a cantant. El 1969, tots dos van entrar a Deep Purple. ¿Com recorda aquella banda encara en construcció?

–És una llarga història. Estic escrivint un llibre i mirant d’explicar-ho tot. El 1969, Ritchie (Blackmore) va trucar al bateria d’Episode Six perquè buscava un cantant i potser també un baixista. Aquí va començar la connexió. Vam gravar Hallelujah i després Jon (Lord) em va oferir si volia entrar a Deep Purple. Allò va canviar la meva vida.

–El 1970 van gravar Deep Purple in rock. Tot el que ha sigut el grup, ¿ve d’aquest disc? 

–Es pot dir així. Aquí ens vam trobar a nosaltres mateixos. Purple era una banda que feia grans versions de cançons d’altres, i a Deep Purple in rock vam compondre tot el material. Aquí es va establir el que seria el so del grup.

–El 1979, Blackmore el va fitxar per a la seva banda, Rainbow. Sorprenent, considerant que sis anys enrere ell havia sigut responsable de la seva marxa de Deep Purple. 

–El temps canvia les coses, cura les ferides… Per a mi va ser dolorós deixar Deep Purple el 1973, però no en vaig culpar Ritchie, el vaig entendre. L’entenc. En aquell moment em va dir que no era una cosa personal. I tres o quatre anys després ens vam trobar: em va posar Stargazer, de Rainbow, a l’estudi, i li vaig dir: ‘¡Ritchie, això és brillant!’. Mai li he guardat rancor.

 

–¿Coneix la nova versió de Rainbow, amb el cantant Ronnie Romero, del grup espanyol Lords of Black?

–Oh, estimat… No diré el que en penso. Com a fan de Ritchie, seré feliç si a ell li va bé.

–Al Rock Fest Barcelona actuaran envoltats de bandes de hard rock i metal... 

–Nosaltres no som tan durs com moltes d’aquestes bandes, som més melòdics, però no em sento fora de lloc. No crec que haguem de posar-nos a prova per ser com ells. En un festival no toques davant el teu propi públic. És un desafiament. Encara volem impressionar la gent.

 

–¿Què significa aquest The long ­goodbye?

–Que ja rondem els 70 i som conscients que la fi s’acosta. No sabem ben bé quan, però és així. Jo no vull acabar, desitjo seguir tant com sigui possible. Però dir ‘aquesta és l’última gira’ és massa fort. No podem dir-ho per ara.

 

Notícies relacionades

Joe Perry: "No podem imaginar-nos un últim concert d'Aerosmith"

Bandera metàl·lica a Can Zam

–¿Imagina més discos de Deep Purple en el futur? 

–Sí. Ens ho passem molt bé a l’estudi i m’agradaria fer un altre disc. Però ningú sap el que ha de venir.