'Colossal': un exercici simbiòtic

L’últim film del cineasta càntabre Nacho Vigalondo, autor de pel·lícules irregulars que sempre estan plenes de bones idees, barreja gèneres i tonalitats. ¿És un melodrama d’estètica 'indie'? Si, en té algunes coses. ¿És comèdia? Recull elements distesos. ¿És cinema fantàstic? Per descomptat, i amb una clara vocació pel denominat 'kaiju eiga', les pel·lícules japoneses de monstres. És un film sense lligams que queda bé en festivals com Sundance, Sitges o Sant Sebastià.

Hi ha una heroïna de drama independent amb superació personal a sobre, Anne Hathaway, que torna a la seva nord-americana ciutat natal, i hi ha un monstre amb el qual connecta misteriosament i que està devastant la ciutat de Seül. Un es barreja molt ràpidament amb l’altre en un estimable exercici simbiòtic. Nacho Vigalondo sempre ha fet cine de gènere, però amb 'Colossal' intenta dinamitar determinades fronteres, tant genèriques com estilístiques, amb resultat a estones desconcertant i en altres, hipnòtic. Tan colossal és el monstre asiàtic com el paper que li tocarà viure a l’heroïna en una història reflexiva que no desdenya l’espectacle de gran aparell. Gegants des del punt de vista físic i gegants des del prisma emocional.